Mirar enrere

La commemoració del cinquè aniversari del primer cas de covid a Catalunya és un bon moment per fer memòria del que va representar la pandèmia i dels compromisos que vam adquirir com a societat i no hem estat capaços de traduir en fets. Mirar enrere per fer balanç fa mal perquè tots, d’una manera o altra, hi hem perdut. Alguns van perdre, de forma traumàtica, familiars o amics; d’altres pateixen seqüeles de la malaltia; molts van deixar la salut mental pel camí, i en general les relacions interpersonals van quedar afeblides. I la implantació del teletreball com a fórmula pràcticament única i universal no ha ajudat a remuntar la interacció social. Quant a les millores que s’havien de posar en marxa en l’àmbit sanitari i el sociosanitari, els experts coincideixen que, a excepció dels avenços en matèria epidemiològica i en el triatge de pacients, el més calent és a l’aigüera. La coordinació entre els centres de salut i les residències de gent gran ha quedat en paper mullat. I allò que depèn de la voluntat individual, com protegir-se de possibles infeccions amb la vacunació, ha decaigut d’una forma preocupant. La població diana, entre la qual hi ha personal sanitari, hi és reticent. En lloc d’això, hem aixecat una barrera mental amb la il·lusió de foragitar records, virus i bacteris.