Bàsquet infantil

M’agrada el bàsquet. M’agrada més el bàsquet europeu que el de l’NBA. I crec que tot el que s’ha fet per acostar aquest esport a l’espectacle de la lliga nord-americana ha sigut un error. Potser l’última innovació interessant va ser la línia de tres punts. Tota la resta és un error. Si ara hi hagués de jugar, ja no sabria ni per on s’ha de treure la pilota. Un error començant pels quatre quarts i acabant pels canvis constants. Encara que suposo que això últim és més aviat culpa de l’exigència física. Però enyoro aquells temps en què et podies saber el cinc inicial. Solozabal, Epi, Sibilio i dos més. Amb això i una mica de Lagarto De la Cruz érem feliços. Ara mateix crec recordar el nom d’Àlex Abrines. En fi.

El problema de voler-se assemblar a l’NBA és que ens ha anat infantilitzant, com en tantes altres coses. Al cap i a la fi, aquella gent tenen com a president un sonat que vol fer un ressort a Gaza. Ens hem anat infantilitzant tant que cada vegada que veig un programa de l’NBA tinc la sensació que, efectivament, ens tracten de curts de gambals. Començant pel llenguatge i acabant per la manera com fan anar vestits els presentadors. Que és una cosa que no passa –tant– en els programes de futbol.

Hi ha un canal amb un signe de suma que certament té una imatge acurada, avantguardista i cosmopolita, però que quan emet un programa adreçat a no sé quina generació, pretén fer-nos veure que els aficionats a l’esport de la pilota grossa –sobretot si parlem dels LeBron, Antetokounmpo, Doncic i companyia– som informals i que els presentadors, que ja tenen una edat, han d’anar vestits amb camises de quadres, dessuadores, texans i sabatilles d’esport. Com si la gent que va a Montilivi fos d’una manera i els de Fontajau, més justets. Quan diria que Marc Gasol, Moncho Fernández o Laia Palau no són precisament més infantils que Delfí Geli, Quique Cárcel o Míchel.