Crítica política

Que et critiquin els adversaris polítics declarats es dona per descomptat i no té costos majors. Esperar generositat d’un rival polític és un esport d’elit reservat als que són titllats ràpidament de massa tebis. És el cas del president Illa, que fa intents nobles de mantenir-se ponderat en les valoracions i rèpliques als adversaris. En el circ de la política això és poc vistós, però té algun avantatge. Vist el tracte que reben del president, als seus opositors els costa tirar pel broc gros. Un petit oasi català, perquè les bones formes estan desapareixent de la lluita política arreu... Sigui com sigui, les crítiques que fan mal de veritat són les que provenen dels teus partidaris. No cal entrar en detalls, el lector coneix perfectament la tradició de lluites intestines ferotges en el si de determinats camps ideològics del nostre entorn. Per això són tan cridaneres les crítiques que la fundació FAES, la que tutela l’expresident Aznar, ha fet de Vox i Abascal amb qui el PP forma parella en diverses administracions. En un editorial, la fundació posa en evidència Abascal en termes contundents i sarcàstics: no sembla gaire patriòtic, diuen, donar suport a un coronel de la KGB (Putin), ni confondre la Rússia actual –una cleptocràcia mafiosa– amb el compliment de les promeses de Fàtima, cosa que troben tan pintoresca com encarregar al client de la prostituta Stormy Daniels (Trump) la restauració de la moral tradicional. Aznar, que semblaria el més pròxim del PP a Vox, se’n desmarca i no vol saber res del trumpisme, a qui, a més, retreu haver desafiat l’ordre constitucional assaltant el mateix Capitoli. Que Déu em perdoni, però estic d’acord amb la FAES en això. Ho considero una bona notícia que tindrà conseqüències perquè és crítica de dins, de la que fa mal. Hi ressona allò que deia Churchill quan era a l’oposició: “Quan viatjo fora em tinc prohibit parlar malament del govern del meu país. Quan torno a casa, m’afanyo a recuperar el temps perdut.”