Periodisme de foc lent

Fa pocs dies, els companys Tura Soler i Jordi Grau van presentar el seu nou llibre, Sense pietat: vuit crims terribles i cruels, editat per La Campana. Es tracta d’un nou recull de casos d’aquests dos periodistes que han destacat per damunt dels altres en això de narrar els successos, que tant d’interès desperten ara a casa nostra.

Però, independentment de ser un llibre recomanable per la intensitat de les històries que s’expliquen i per la manera com ho expliquen, a mi el que em crida l’atenció és que és el fruit d’una forma de fer periodisme que ja no existeix, un periodisme de foc lent, de xup-xup, en què l’important era extreure la notícia després de passar hores i hores perseguint diferents fonts i gratant allà on fos per verificar una història o saber-ne més.

Eren, érem, periodistes de carrer d’aquells que ensumàvem si un indici podria ser notícia o no, i d’aquells a qui no importava esperar tot un dia per aconseguir aquella confirmació que ens permetia elaborar la informació amb tota mena de detalls.

He passat moltes hores desesperat esperant l’arribada a la redacció d’en Jordi o la Tura per poder tancar l’edició d’aquell dia, però també amb la seguretat de saber que durien sota el braç una gran notícia quan arribessin.

Avui, la velocitat s’està carregant el periodisme pel simple fet que les presses per ser els primers, per donar notícies a totes hores, impedeixen verificar la informació, contrastar-la, saber si és certa o no. El temps zero ha estat la veritable pandèmia de la professió, que està convertint molts periodistes en simples lloros de repetició.

Sí, enyoro aquells temps de periodistes honestos, de periodistes de batalla, de gent que cuidava les seves fonts com un tresor i que era capaç, a l’hora que fos, de sortir esperitats de la redacció, fer un munt de quilòmetres per carreteres maldestres, amb cotxes atrotinats, per arribar allà on hi havia l’origen de la informació.

Vaja, que val la pena llegir Sense pietat perquè el que hi ha darrere de les històries són dos periodistes de raça, dels que ja no en queden. Felicitats, Jordi i Tura, per la gran feina!