O descansem, o vindrà Trump

La fatiga no és només un feno­men psi­cològic indi­vi­dual, sinó també social i polític. Som una soci­e­tat que no para de gene­rar noves urgències i cri­sis cons­tants. En pocs anys, la nos­tra soci­e­tat ha hagut d’adap­tar-se a una crisi climàtica, a una crisi finan­cera, a la pandèmia de la covid, a una situ­ació de sequera, a la guerra d’Ucraïna i a la crisi humana dels refu­gi­ats. Aquesta acu­mu­lació de cri­sis i urgències genera un esgo­ta­ment estruc­tu­ral.

També patim fatiga política. Grans movi­ments com ara els indig­nats, la pri­ma­vera àrab, el procés inde­pen­den­tista i el Bre­xit van gene­rar espe­rança de canvi. Però molts s’han estron­cat o, com el Bre­xit, han por­tat con­seqüències pit­jors. Aquest cicle d’expec­ta­ti­ves i decep­ci­ons des­gasta la con­fiança en la política. Som una soci­e­tat que labo­ral­ment patim fatiga pro­duc­tiva, la lluita per una eficiència més gran i una con­nexió cons­tant ha tren­cat la sepa­ració entre el temps per­so­nal i el labo­ral, ha ten­si­o­nat les per­so­nes tre­ba­lla­do­res i ha por­tat a una síndrome d’esgo­ta­ment que no només és labo­ral sinó pràcti­ca­ment exis­ten­cial. Som soci­e­tats esgo­ta­des i fati­ga­des col·lec­ti­va­ment, i això ha gene­rat que el des­encís sigui un motor polític. Quan les per­so­nes estan esgo­ta­des i sen­ten que res no can­via, bus­quen solu­ci­ons sim­ples i con­tun­dents, encara que puguin ser fal­ses. L’extrema dreta capi­ta­litza aquest esgo­ta­ment ofe­rint expli­ca­ci­ons fàcils i ene­mics clars: immi­grants, femi­nis­tes, eco­lo­gis­tes o elits glo­ba­lis­tes.

Les soci­e­tats del segle XXI patim info­xi­cació o excés d’infor­mació, un ple bom­bar­deig de notícies, escàndols i cri­sis. Això crea una sen­sació de caos que l’extrema dreta apro­fita per ven­dre’s com l’alter­na­tiva d’ordre i esta­bi­li­tat, pro­me­tent un retorn a un pas­sat ide­a­lit­zat. Aquesta info­xi­cació està acom­pa­nyada, d’altra banda, d’un rebuig a la com­ple­xi­tat. Quan estem can­sats, la mati­sació cansa i els dis­cur­sos que reco­nei­xen que els pro­ble­mes són com­ple­xos (com ara els de l’esquerra i el cen­tre­dreta tra­di­ci­o­nal) per­den força davant de dis­cur­sos sim­plis­tes i emo­ci­o­nals.

El capi­ta­lisme extrem ha reforçat l’indi­vi­du­a­lisme, con­ver­tint fins i tot les rela­ci­ons en pro­duc­tes de con­sum. La vida comu­nitària s’ha afe­blit, i molta gent sent que només pot comp­tar amb si mateixa. Això encaixa amb el dis­curs de la dreta radi­cal: “Jo pri­mer, els altres que s’espa­vi­lin.” L’extrema dreta, a més, és imba­ti­ble en l’explo­tació del cinisme. Quan la gent deixa de creure en la política tra­di­ci­o­nal perquè res no sem­bla can­viar, l’extrema dreta diu: “Tots són iguals, però almenys nosal­tres som sin­cers.” Aquest mis­satge, fals, con­necta amb la frus­tració gene­ra­lit­zada.

Davant d’aquesta cir­cumstància, què podem fer? Doncs la pri­mera qüestió és fer del des­cans infor­ma­tiu i la des­con­nexió un acte de revo­lució política. Nosal­tres matei­xos podem ser vícti­mes i for­mar part del caldo de cul­tiu de mis­sat­ges popu­lis­tes, sim­plis­tes i que refor­cin el relat de l’extrema dreta. Enfor­tir la xarxa comu­nitària i els entorns soci­als als bar­ris i pobles, més enllà d’altres bene­fi­cis que hi gene­ren (com ara reduir la soli­tud no desit­jada), aquesta xarxa social i comu­nitària ajuda que no puguin arre­lar els dis­cur­sos d’odi i genera mane­res d’afron­tar la com­ple­xi­tat molt més cons­truc­ti­ves i posi­ti­ves. Fomen­tar for­mes de vida menys esgo­ta­do­res i salu­da­bles. I fer ús de mane­res de des­plaçar-nos menys indi­vi­du­a­lis­tes, com pot ser el fet de cami­nar que ens apropi als nos­tres veïns i fomenti una empa­tia social més gran.

I què podem exi­gir als nos­tres polítics? Que aban­do­nin la política del crit i els dis­cur­sos sim­plis­tes. Neces­si­tem que prac­ti­quin una peda­go­gia política clara, expli­cant no només el que fan, sinó també per què ho fan i com les seves pro­pos­tes poden millo­rar la soci­e­tat. Una política que se cen­tri més en el perquè i el com que en el què, en què els dis­cur­sos popu­lis­tes i super­fi­ci­als per­den força.

Des­can­sar no és només una qüestió de salut, sinó també de super­vivència democràtica. O des­con­nec­tem, refle­xi­o­nem i recons­truïm una política més pau­sada i comu­nitària, o con­ti­nu­a­rem ali­men­tant la fatiga que obre la porta als que ens venen solu­ci­ons fàcils a pro­ble­mes com­ple­xos. En resum: o des­can­sem, o vindrà Trump.