O descansem, o vindrà Trump

La fatiga no és només un fenomen psicològic individual, sinó també social i polític. Som una societat que no para de generar noves urgències i crisis constants. En pocs anys, la nostra societat ha hagut d’adaptar-se a una crisi climàtica, a una crisi financera, a la pandèmia de la covid, a una situació de sequera, a la guerra d’Ucraïna i a la crisi humana dels refugiats. Aquesta acumulació de crisis i urgències genera un esgotament estructural.

També patim fatiga política. Grans moviments com ara els indignats, la primavera àrab, el procés independentista i el Brexit van generar esperança de canvi. Però molts s’han estroncat o, com el Brexit, han portat conseqüències pitjors. Aquest cicle d’expectatives i decepcions desgasta la confiança en la política. Som una societat que laboralment patim fatiga productiva, la lluita per una eficiència més gran i una connexió constant ha trencat la separació entre el temps personal i el laboral, ha tensionat les persones treballadores i ha portat a una síndrome d’esgotament que no només és laboral sinó pràcticament existencial. Som societats esgotades i fatigades col·lectivament, i això ha generat que el desencís sigui un motor polític. Quan les persones estan esgotades i senten que res no canvia, busquen solucions simples i contundents, encara que puguin ser falses. L’extrema dreta capitalitza aquest esgotament oferint explicacions fàcils i enemics clars: immigrants, feministes, ecologistes o elits globalistes.

Les societats del segle XXI patim infoxicació o excés d’informació, un ple bombardeig de notícies, escàndols i crisis. Això crea una sensació de caos que l’extrema dreta aprofita per vendre’s com l’alternativa d’ordre i estabilitat, prometent un retorn a un passat idealitzat. Aquesta infoxicació està acompanyada, d’altra banda, d’un rebuig a la complexitat. Quan estem cansats, la matisació cansa i els discursos que reconeixen que els problemes són complexos (com ara els de l’esquerra i el centredreta tradicional) perden força davant de discursos simplistes i emocionals.

El capitalisme extrem ha reforçat l’individualisme, convertint fins i tot les relacions en productes de consum. La vida comunitària s’ha afeblit, i molta gent sent que només pot comptar amb si mateixa. Això encaixa amb el discurs de la dreta radical: “Jo primer, els altres que s’espavilin.” L’extrema dreta, a més, és imbatible en l’explotació del cinisme. Quan la gent deixa de creure en la política tradicional perquè res no sembla canviar, l’extrema dreta diu: “Tots són iguals, però almenys nosaltres som sincers.” Aquest missatge, fals, connecta amb la frustració generalitzada.

Davant d’aquesta circumstància, què podem fer? Doncs la primera qüestió és fer del descans informatiu i la desconnexió un acte de revolució política. Nosaltres mateixos podem ser víctimes i formar part del caldo de cultiu de missatges populistes, simplistes i que reforcin el relat de l’extrema dreta. Enfortir la xarxa comunitària i els entorns socials als barris i pobles, més enllà d’altres beneficis que hi generen (com ara reduir la solitud no desitjada), aquesta xarxa social i comunitària ajuda que no puguin arrelar els discursos d’odi i genera maneres d’afrontar la complexitat molt més constructives i positives. Fomentar formes de vida menys esgotadores i saludables. I fer ús de maneres de desplaçar-nos menys individualistes, com pot ser el fet de caminar que ens apropi als nostres veïns i fomenti una empatia social més gran.

I què podem exigir als nostres polítics? Que abandonin la política del crit i els discursos simplistes. Necessitem que practiquin una pedagogia política clara, explicant no només el que fan, sinó també per què ho fan i com les seves propostes poden millorar la societat. Una política que se centri més en el perquè i el com que en el què, en què els discursos populistes i superficials perden força.

Descansar no és només una qüestió de salut, sinó també de supervivència democràtica. O desconnectem, reflexionem i reconstruïm una política més pausada i comunitària, o continuarem alimentant la fatiga que obre la porta als que ens venen solucions fàcils a problemes complexos. En resum: o descansem, o vindrà Trump.