Apaguem Trump

A finals de gener, el dia que el Girona va jugar a San Siro Cham­pi­ons con­tra el Milan, vàrem aga­far un taxi a la plaça del Duomo. El con­duc­tor va resul­tar ser un rot. Un rot pudent d’home que donava indi­ca­ci­ons amb una imper­tinència que feia ferir i que ni va arri­bar a usar monosíl·labs per con­tes­tar. El meu nebot, asse­gut al davant, per­plex com el que més amb la situ­ació, va enun­ciar silenci. “No pre­gun­taré res més. Ens ha tocat la sim­pa­tia per­so­ni­fi­cada”, va dir. El taxista es va trans­for­mar. Amb un to alta­ment pro­vo­ca­tiu i amenaçador, lluny de la indi­ferència dels pri­mers minuts, ens va sen­ten­ciar. “La sim­pa­tia non e una prer­ro­ga­tiva de mi tra­bajo”, va xam­pur­re­jar amb to alt, i ges­ti­cu­lant amb una mà men­tre man­te­nia l’altra al volant. Vàrem fer silenci fins a l’hotel. No sé ni si ell va dir ciao quan vàrem bai­xar. Nosal­tres no. Això és l’esbron­cada oval de Trump i Vance a Zelenski. Aquests tipus estan con­vençuts, com el taxista de Milà, que la sim­pa­tia no és una prer­ro­ga­tiva del seu tre­ball, i els hem de fer una apa­gada gene­ral. El silenci com a menys­preu. El pit­jor menys­preu per a un gover­nant és el silenci del seu poble. És de les coses ben dites que va dir Robes­pi­erre. Apa­guem Trump. L’han ele­git democràtica­ment pre­si­dent, és cert. Però és una andròmina, es com­porta com un rot i no tinc cap neces­si­tat d’aguan­tar-lo. Si l’apa­guem queda en tan poca cosa... com la tele­por­que­ria sense audiència. Jo tanco caixa. Prou Trump!