La llengua que es perd

Davallada i devaluació en quantitat (nombre d’enraonadors) i en qualitat (influència del castellà) de la nostra llengua vernacle. Malauradament des de fa uns 85 anys l’orella catalana s’ha anat acostumant al que més ha sonat i heus ací que a més del vistiplau oficial de l’IEC (?) –em sembla d’una lògica entenimentada–, el català que parlem suporta una greu, deforme i dissortada mistificació davant de la qual ens quedem ben amples. Ens hem enrederat en una falsa comoditat per manca de conscienciació i motivació acceptant, sense adonar-nos-en, que fem el joc a interessos anticatalans. El català actual és una còpia del castellà: castellanismes i barbarismes amb l’aplicació l’ensems de fonació catalana. Deplorable! S’ha perdut la formositat del vocabulari i la sintaxi del nostre idioma. Copiem de la llengua del veí, del qual ens volem desempallegar. Fa l’efecte d’una lògica resplendent. No se’ns ha acudit consultar la cura i la intel·lectualitat de Pompeu Fabra, Alcover, Moll, Coromines, Arimany, Jacint Verdaguer, etc. Així doncs, cal tenir una personalitat pròpia i recuperar el nostre llenguatge autèntic. Si hem de copiar d’alguna llengua, que sigui del llatí, que és d’on ve el català. No ens deixem manifassejar per ningú més mai més. No se’n diu, de tot això, el fenomen de la mimetització? Quin tip de riure que es fan els anticatalans i els botiflers!