Contra mòbils, pluges i marees

El segon zero de qualsevol aventura humana és excitant. És allò tan ben trobat, i també tan repetit, del tot està per fer i tot és possible, que, aplicat al cas que aquí s’explica, caldria reinterpretar amb un tot ja s’ha imprès i tot és al seu lloc per vendre. I es podria afegir: amb puntualitat i un somriure d’orella a orella.

L’home que durant més de 40 anys ha portat el punt de venda de premsa del passeig de Sant Joan amb Consell de Cent, el Joaquín, s’ha jubilat, però ahir a les sis del matí el negoci va tornar a obrir, perquè el món segueix girant, les notícies segueixen revolucionant les rotatives i hi ha qui encara té el sagrat costum d’anar-les a buscar cada matí, impreses en paper, al seu quiosc. I qui ahir donava el bon dia als compradors de premsa és Gustavo Alfredo Rodríguez –simplement Alfredo per a tots els que hi tinguin tracte–, que ha entrat de ple i amb totes les ganes en el complicat negoci de vendre diaris i revistes.

És una gran cosa que el bateig del nou quiosquer de l’Eixample hagi coincidit amb el dia que s’entrenava el congrés dels mòbils, que tot ho han canviat i tot ho volen seguir canviant. És encoratjador pensar que mentre ahir una legió de congressistes acabats d’arribar a Barcelona s’aixecaven als seus hotels amb el despertador del mòbil, s’arreglaven per posar el rumb cap al recinte firal de l’Hospitalet seguint les indicacions del navegador del mòbil, i repassaven els últims correus, xafarderies i notícies que els entraven també pel mòbil, hi hagués algú que començava a apilar exemplars de diaris a primera línia del quiosc, injectant una energia renovada en un sector agonitzant i en una ciutat que en els darrers sis anys ha vist tancar mig centenar de punts de venda de premsa, bandejats pel tsunami digital.

Perquè l’Alfredo és energia i un somriure. No pot ser d’altra manera en una persona de 36 anys que en fa tres que viu a Catalunya, país on va arribar fugint de la “caòtica” Veneçuela on va néixer i seguint les passes de la seva germana, que havia hagut de deixar la feina a la petroliera estatal, PDVSA, i emigrar víctima de la repressió política del règim de Maduro. Es podria pensar que no hi ha gaires motius per somriure en algú que ha vist dinamitada la seva trajectòria vital d’aquesta manera. Però les ganes de tirar endavant d’aquest home són encomanadisses i ahir, mentre anava coneixent els vells clients del quiosc que ja són els seus nous clients, i somrient-los, començava a pensar com podia millorar una estanteria que fa les funcions d’expositor precari de revistes, construïda amb tota la bona intenció pel seu antecessor en el lloc però que certament necessita ser renovada.

El primer dia de l’Alfredo a peu de quiosc va ser fred, amb amenaça de pluja, i ja se sap que quan els carrers es mullen els calaixos queden eixuts, i els dels punts de venda de premsa al carrer encara més perquè ningú vol un diari passat per aigua. Però l’Alfredo està fet de la mateixa matèria de què està feta la bona gent, com el vell quiosquer Joaquín, i ni li fa por haver de matinar ni entomar la pluja. “L’aigua és una benedicció”, diu, convertint en regal el que molts veuen com una adversitat. Doncs que plogui i que el riu de la vida que neix de l’aigua sigui llarg per a l’Alfredo i per a tots els que remenen en el vell i bonic ofici de la premsa.