1987. Un grup de tercer de BUP de lletres té un munt de llibres de lectura obligatòria, sencers, per llegir. Han de llegir el Quixot, Solitud, Rodoreda, Laforet, La Regenta... La Regenta té 800 pàgines, tots pensen que és un totxo infinit però ni els passa pel cap la possibilitat de no llegir-lo. Llegeixen i arriba un moment que s’emocionen fins a límits que no sabien que era possible fer-ho. Saben que no ho poden saber tot des de la seva ignorància, tampoc els passa pel cap la possibilitat de tenir resums, de saber abans d’hora l’argument per intel·ligència artificial, ni de fer els treballs per ídem. Com a molt poden mirar els llibres, veure la biografia de l’autor, i en la contraportada trobar un text estimulant que provoqui les ganes de llegir.

Llegeixen, i a través de la lectura descobreixen l’argument (una part essencial de la lectura és la sorpresa, el camí on l’escriptor et porta i el lector no sap on va). I tot i que té tantes pàgines, hi ha moments que no només llegeixen, sinó que no poden evitar rellegir: fragments que no semblen paraules sinó abracadabres màgics, no es pot dir més bé, no es pot dir diferent. I de l’obra van a l’admiració de la llengua, una llengua rica, dúctil, profunda que permet fer obres com aquestes i que cal tota una vida d’estudi per poder escriure com cal, per llegir tantes coses meravelloses. Surten també amb un altre coneixement: per valorar una obra mestra cal esmerçar hores, obligar-te a la lectura, estar atent i concentrar-se.

Evidentment els pares no saben ni què llegeixen ni els interessa, els estudiants tenen unes obligacions i els pares altres problemes. Hi ha una certa indiferència que fomenta la responsabilitat del jove. Hi ha un prestigi en la cultura, molts porten el diari, formen part d’un cineclub, i aspiren a tenir una certa cultura humanística. Després de COU, la meitat d’ells anirà a carreres de lletres: filologies, filosofies, periodismes, històries de l’art, etc. No han vist mai una llista amb les carreres més ben pagades, les que tenen més futur professional, les paraules vocació i passió tenen molta més importància.

De cada assignatura a la pissarra apareixen dues llistes de llibres. Les lectures obligatòries i les optatives. En una de les optatives apareix Gombrich, un autor fàcil i simpàtic, que fa accessible el coneixement històric i artístic a un públic ampli. Tots llegiran Gombrich per descansar de les lectures serioses. Són llibres profusament il·lustrats, sense dificultats i interessants. Són cars, molts els folraran per conservar-los millor, tots estan fent la seva biblioteca, una biblioteca que aspiren que tingui milers i milers d’exemplars.

2000. Una d’aquestes alumnes agafa com a segona carrera filologia catalana. A tercer de carrera encara no ha llegit un autor sencer, només capítols i resums. Entén que el nivell universitari és inferior al seu nivell de batxillerat, que el nivell baixa a una velocitat impactant en poc més de deu anys.

2025. Notícia verídica apareguda a la premsa. A Isidre B., professor d’humanitats d’un institut de Barcelona, els alumnes se li han amotinat. El professor pretén que llegeixin Breu història del món, de Gombrich, un manual que considera idoni perquè comencin a interessar-se per l’evolució històrica de les societats humanes. S’hi han negat. Un alumne ha investigat que el totxo té 300 pàgines, ho ha comentat amb els companys i tots, sense excepció, s’han negat a llegir-lo. No ha servit de res que l’Isidre digui que és un clàssic, un llibre ple d’il·lustracions i molt amè. La delegada de la classe també ha intervingut, argumenta que no estan acostumats a lectures tan llargues i exigents, que tenen moltes altres assignatures i segur que els pot fer un breu resum. Tota la classe aplaudeix. Llegir Gombrich s’ha convertit en una objecció de consciència.

L’avalot arriba a orelles de la direcció, ho consulta a l’associació de pares i mares, tots hi estan d’acord: res de Gombrich, no es pot exigir tant als nois, si vol fomentar l’esperit crític i la lectura entre el seu alumnat haurà de buscar una manera més flexible i no tan impopular de fer-ho. Per cert, amb tanta emergència lectora, com puc introduir pensaments feministes? Tant Gombrich com Bloom descuiden el talent femení però no deixen de ser necessàries per a una cultura humanística bàsica. Instituts i professorat que em demaneu breus resums de les meves obres, o d’altres escriptors, sempre m’hi nego. I per cert, Trump és molt més fàcil de votar si en comptes de llibres es llegeixen resums, perquè dels resums als eslògans hi ha un pas molt més petit que dels llibres als resums.