Escriu-me ara i cada demà

Sempre he pensat que els autors quan presenten les seves novetats literàries no haurien d’insistir a dir mai que han escrit un llibre magnífic, ja ho direm nosaltres, els lectors si s’escau. En canvi, sempre m’ha semblat molt intel·ligent que l’autor que promociona la seva obra simplement parli de temes interessants, o aporti algun element positiu per canviar el món i millorar-lo. Per mi aquesta és la millor promoció d’un llibre, al cap i al a fi, cada cop que comprem un llibre (o el demanem en préstec a la biblioteca), no tenim només una història enquadernada sinó sobretot la mirada d’algú sobre el món i la vida, una radiografia de l’escriptor.

Per això he trobat molt interessant que Glòria Gasch, autora del llibre Ara, i cada demà (Proa, 2024), sempre hagi acabat les seves entrevistes explicant que el seu llibre era també i sobretot un homenatge al gènere epistolar i que el que més voldria seria impulsar la tendència d’escriure’ns cartes. Una missió que comparteixo i en aquest article voldria defensar.

La nostra societat té com a gran validador de la veritat la ciència. En un món ple de fake news, les investigacions comprovades i experimentades tenen un nou pes i importància. Avui ja sabem que l’escriptura a mà, progressivament substituïda per dispositius electrònics, ens ofereix una connectivitat total del cervell. Una connectivitat fonamental per a la memòria, i les capacitats d’aprenentatge. Necessitem escriure a mà per no perdre capacitats mentals! Això mateix ho devia saber, no per la ciència sinó per la saviesa dels que llegeixen i escriuen, Maria-Mercè Marçal, que mai feia fotocòpies a les biblioteques dels llibres que li interessaven, sinó que copiava els fragments a mà, com en les seves investigacions de Renée Vivien, de les quals va sortir una de les novel·les més importants del segle passat.

El gènere epistolar va ser un gènere literari inventat per les dones. Les salonnières del segle XVII i XVIII. Les femmes savantes, que van trobar un espai de llibertat en aquests salons on també impulsaven tota mena de creadors i enciclopedistes. En canvi quina única obra recordem del gènere epistolar? Les amistats perilloses de Laclos, que recull tota la feina femenina i es converteix en un gran referent.

Per mi la carta és un artefacte únic perquè està empeltat amb la vida, és literatura que respira. La carta connecta amb la realitat, incideix en l’existència. Una història ens pot commoure fins a l’infinit, o canviar la nostra manera de veure el món, o fer-nos passar moments inoblidables, però només una carta pot canviar el nostre demà.

No hi ha res important en la vida que no hagi fet per carta, un compromís o un fi d’etapa o una necessitat imperiosa de ser entesa. I ser coneguda, amb una carta pots mostrar qui ets, algú que fa una carta no pot fingir que és interessant, n’ets o no, no hi ha màscares possibles.

Per mi la carta és insubstituïble perquè és una manera de firmar acta de la realitat: no importa tant el que hagis sentit, vist, experimentat, perquè la vida pot ser un embolic tremebund. La vida és confusa però una carta pot contenir veritats inapel·lables. I a més, sempre és una invitació al diàleg madur, pensat, elaborat. Mentre hi ha una carta hi ha esperança, quan hi ha una ruptura sense carta vol dir que tampoc hi ha el pont del diàleg.

Per això no m’ha sorprès i em sembla del tot coherent que Glòria Gasch hagi encetat aquesta magnífica croada i hagi impulsat un llibre per publicar cartes d’amor obert a tothom qui hi vulgui participar. Només cal un sobre, un segell, una carta d’amor explicant a qui està escrita o, si és antiga, acompanyada de la seva història. Una carta amb un destinatari: Cartes d’amor. Apartat de correus 14139. Barcelona, 08017. Animeu-vos a ser, pensar, sentir, elaborar un discurs, estructurar-lo, dir i concloure per la raó més important de la vida: l’amor.

Algunes persones, especialment els més joves, no saben com fer-ho, no saben com aconseguir un sobre, o un segell, on trobar una bústia. Molts no han fet mai un text a mà... I em sembla fabulós. Ells són nadius digitals però creiem, sincerament, que no els podem abocar sense resistència a les xarxes, al Musk i a la banalitat. Com deia Arendt, l’obligació de cada generació és dir als més joves on són els tresors, designar, assenyalar i mostrar allò que té valor i, si es perd, hi perdem tots. La Gasch ho està fent i aquest tresor es diu carta.