L’escola no sap on va

En les prop de quatre dècades que un servidor porta activament en el sistema educatiu exercint en diversos nivells i jugant diversos papers de l’auca, hom arriba a unes descoratjadores conclusions. A diferència del que prometien els grans gurus educatius, la propaganda omnipresent, les esperances progressistes, l’educació no canvia el món. En el millor dels casos, es limita a reflectir-lo; en el pitjor, a parodiar-lo, i massa sovint, a anticipar els problemes que esclataran a l’exterior dels seus murs. Allò que es coneix com el canari de la mina.

Així, en tot aquest període, i des de certa perspectiva històrica, hem pogut assistir a la descomposició de les famílies tradicionals, reflectida en la desestructuració en hàbits i referències i en la desorientació moral de les noves generacions; a una passivitat escèptica davant el realisme de les expectatives baixes o nul·les davant d’un mercat laboral marcat per l’elevada desocupació o la perspectiva certa d’una precarietat endèmica; a un abandó prematur en massa quan l’enèsima bombolla immobiliària generava expectatives de diners fàcils i on les promeses incertes dels ensenyaments superiors no hi podien competir; a unes aules que esdevenien receptacles d’infants i joves amb una síndrome d’Ulisses on, tot parafrasejant Tolstoi, cadascú era infeliç a la seva manera; a uns experiments educatius indocumentats a mans d’experts sense escrúpols, impresos en lleis educatives i normes, en què el següent era indefectiblement pitjor i més absurd que l’anterior; a una extensió, ampliació i aprofundiment d’unes diferències socials que ja eren moltes, i ampliades en termes culturals; a un descoratjament col·lectiu i professional sense solució; a un naufragi pedagògic, en què les idees més surrealistes i espiritualment sectàries han acabat per okupar finalment escoles i instituts; a una hipocresia pregona en què retòrica política i realitat dura i crua han acabat per fer implosionar una institució que sembla haver perdut tot sentit i finalitat definida.

L’escola, malgrat els seus orígens antics, pren la seva forma definitiva, reconeixible, amb les revolucions liberals del segle XIX. Té unes funcions delimitades, aleshores: crear una ciutadania, amb consciència nacional (per tant, és un agent nacionalitzador) que busca una determinada homogeneïtat, i que combina establir fonaments professionals per a una societat moderna i industrial, alhora que una construcció de ciutadania que implica el coneixement dels drets i l’entrenament dels deures. Evidentment, té problemes no resolts, pot resultar autoritària i opressiva, deixa escàs espai a l’individualisme, genera importants nivells de fracàs i reptes d’adaptació. Tanmateix, té funcions definides que corresponen amb societats on les regles del joc són clares.

Avui les coses han canviat. En una societat que sembla voler abandonar la modernitat, i que a partir d’extensió increïble de desigualtats, polaritzacions polítiques i comunitarismes creixents (i que tot plegat ens empeny de nou a societats premodernes), l’escola, canari de la mina, sembla haver perdut el seu sentit. Sense currículums clars, amb metodologies esotèriques, sense avaluacions objectives, sense utilitat pràctica, i amb ciències i humanitats en vies d’extinció, ni els alumnes saben exactament què venen a fer, ni els docents tenen clar el seu rol, ni les famílies –o el que en queda– no saben de què va tot plegat, més enllà d’unes expectatives sovint irreals. Potser en el fons és que a fora de les aules, també es viu una mena de crisi civilitzacional angoixant.

En qualsevol cas, de les enèsimes crisis educatives que hom ha pogut experimentar d’ençà la dècada de 1980, aquesta sembla, potser, la més definitiva. Perquè no es tracta de qüestions parcials: no parlem d’un fracàs escolar (avui dissimulat rere noves pedagogies o amb una fiscalització de les tasques dels mestres), ni de discussions curriculars, ni de condicions laborals docents tocades i enfonsades, ni del paper d’unes famílies desorientades, sinó que ens enfrontem a una crisi existencial. L’escola no sap on va. No se sap exactament en què consisteix. I així és pràcticament impossible arreglar res.