El fangar de la hipocresia

El cansament de Ciceró va esclatar al Senat Romà amb la seva catilinària:

“Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?” (‘Fins quan abusaràs, Catilina, de la nostra paciència?’) Aquell discurs va consagrar la seva glòria. Si tenim ben clar qui és el nostre Catilina (de Moncloa), malauradament el nostre Ciceró no es manifesta enlloc. Que lluny està en Feijóo de ser-ho! La política ha entrat en la porquera; la moral pública, eclipsada després d’haver-la degradat sense pietat; l’amiguisme, ocupant empreses públiques; el nepotisme, la clau que obre totes les portes del poder; el Tribunal Constitucional, de vacances o en funcions que no li corresponen, violant la funció del Tribunal Suprem; el narcotràfic, endinsant-se per totes les portes i finestres; els sindicalistes, de mariscada; les putes, a les nòmines ministerials i en llocs de treball ficticis… Fins quan la nostra paciència serà desafiada en un sistema de partits en què la dialèctica negociadora dels quals és el xantatge sistemàtic?

Des del 1975 no he conegut un panorama semblant a la vida social i política de la península Ibèrica. Envejo Portugal, ja que ni les meves velles estimacions americanes em consolen davant el desgavell d’un Trump que voga a favor del retorn al feudalisme, o a l’imperi, com a estructures del poder. Elon Musk i els globalistes, a la sintonia de Putin, ens condueixen inequívocament al neofeudalisme, al domini dels senyors medievals, a la ruïna de la deessa Democràcia, que morirà quan aquests sàtrapes manin en l’actual ordre internacional. Algú entre ells recorda els compromisos de Munic de l’any 1938? Sabem qui emula Hitler a les estepes de l’Est europeu. Sabem qui és Chamberlain als extrems de l’OTAN. Sabem qui són els Sudetes immolats a Washington DC. Però, en serem coneixedors l’endemà que el sàtrapa de Putin es cobri Ucraïna?

L’ordre internacional actual és unes estovalles que s’esfilagarsen. Queda una mica de moral pública i privada als emperadors d’avui? És viable un sistema polític sense l’ètica que el regeixi i el fonamenti? On queda aquell concepte aristotèlic del “govern dels millors” (l’aristocràcia en grec)? Una plèiade de farsants en la qual l’excepció pot ser una mínima quadrilla d’honestos.

Pobres Sòcrates, Aristòtil i Ciceró! Què se’n farà, d’ells, quan s’imposin Catilines, Putins o els bojos mercaders novaiorquesos? Transformaran les normes, sens dubte, minvaran les llibertats –entre d’altres, la d’expressió– i assentaran un modus vivendi fundat en l’autocràcia i –Déu no ho vulgui!– en el despotisme. Estem ben guarnits, en aquesta Europa sense lideratges consistents i amb hienes que amenacen a les fronteres d’Occident i del sud, mentre els negociants devoren l’ordre internacional. Queda algú per arreglar-ho? La qüestió s’entossudeix de manera insistent. Què en quedarà, de la veritat, si la seva essència és articulada sistemàticament des de la mutabilitat? En teologia, es denomina transsubstanciació; en el llenguatge col·loquial, mentida, falsedat; canvis d’opinió en l’idioma sanchista. Un fenomen que s’adverteix en l’abecedari etimològic, més pervers que l’esquerra de caviar que es disfressa de progressisme i es converteix en el bressol dels factors que la naturalesa del llenguatge “perverteix” per “cessió o mobilització de recursos” quan es tracta de l’espoliació fiscal, “defensa de la identitat” en lloc de supremacisme. Som davant del paroxisme de la falsedat, és a dir, d’aquesta hipocresia. I alguns dels altars del poder semblen tan connectats amb aquesta foscor com el foc i el fum.

L’Expressió d’aquest fenomen polític la trobem avui en l’aparença farsant d’aquesta esquerra neomarxista que predica el feminisme i practica o exerceix el masclisme més dissolut, com demostren les conductes dels màxims prebosts de Podem: l’incoherent comportament dels “àngels” de l’esquerra hispana Errejón, Monedero i Iglesias. Practicar allò que es condemna. Qui garantirà els criteris de credibilitat i fiabilitat en la política espanyola si la moneda de canvi és sempre la incongruència? Avui la mentida queda camuflada dins el relat, i aquesta és la ruïna de la realitat. Facta non verba, argüien els romans de Ciceró.