Magdalena Álvarez, i ara què?

Demanar la destitució de la ministra de Foment pot convertir-se en un ganivet de doble tall per a la nostra classe política. D’una banda, els diputats del Parlament han sabut posar-se al costat del sentiment popular. Com si reproduïssin els comentaris que se senten a les andanes de les estacions, ahir a la cambra catalana van qualificar Magdalena Álvarez de“patètica”, “prepotent” i “rèmora”.

De la seva gestió van dir que ha estat un “desastre que no pot sortir-li gratis”, que ha de dimitir per “higiene democràtica” i que cal donar “un cop de puny sobre la taula”. Amb aquesta contundència, és cert, el Parlament ha fet un important exercici per reconduir la desafecció popular de què tant es parla aquests dies. Però que la censura aprovada per més del 70% dels diputats no es tradueixi en la dimissió fulminant de la ministra posa de manifest la impotència del nostre legislatiu. Que tan sols mereixi un tebi comentari de la vicepresidenta del govern és per fer-nos-ho mirar. El cas, a més, ens dóna pistes sobre la feblesa dels partits catalans: per què no presenten la mateixa moció al Congrés de Diputats?

Allà, amb el suport segur del Partit Popular, la crida per a la destitució de Magdalena Álvarez tindria possibilitats de prosperar i des de la Carrera de San Jerónimo es podrien debatre els greuges dels usuaris de Renfe. Esclar que precisament aquesta ressonància a nivell estatal seria la que donaria aire a un PP prou fort electoralment per fer trontollar Rodríguez Zapatero a quatre mesos de les eleccions. Una altra vegada, el bo torna a ser contrari del millor. I els catalans novament som víctimes d’aquesta geometria variable que ens té institucionalment emmanillats. Sigui el que sigui allò que el Parlament de Catalunya aprovi de forma aclaparadora –sigui la destitució d’una ministra o un nou Estatut–, qualsevol institució estatal ho pot trepitjar sense cap mirament. Per això Magdalena Álvarez sap que tot i la censura dels diputats catalans, pot continuar dormint molt tranquil·la.