La llei del xiclet

En mans de deter­mi­nats per­so­nat­ges, la Cons­ti­tució espa­nyola és a vol­tes una roca, a vol­tes un xiclet. N’és un expert Fran­cisco Her­nando. L’octu­bre de 2005, el pre­si­dent del Tri­bu­nal Suprem i del Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial recla­mava ser con­sul­tat sobre l’Esta­tut i recor­dava que ell havia jurat “com­plir i fer com­plir la Cons­ti­tució”. La Cons­ti­tució era una roca. Tres anys després, l’alt magis­trat espa­nyol troba la carta magna tan fle­xi­ble que hi cap la cadena perpètua, mal­grat que l’arti­cle 25.2 diu clara­ment que “les penes pri­va­ti­ves de lli­ber­tat i les mesu­res de segu­re­tat esta­ran ori­en­ta­des cap a la ree­du­cació i la rein­serció social”.

Her­nando veu, com tot­hom, que la presó no ree­duca ningú. I per com­ba­tre el mal fun­ci­o­na­ment del sis­tema pro­posa car­re­gar-se un dret fona­men­tal: si tan­quem els agres­sors sexu­als i els etar­res no pene­dits i llen­cem la clau, no moles­ta­ran més. Qui vol com­pli­car-se la vida? No ho vol ni el con­ser­va­dor Her­nando ni el pro­gres­sista govern del PSOE, que parla de “repugnància” quan algú que els cau mala­ment surt de la presó quan ha com­plert la pena fins a l’últim minut.