Articles
Oportunitat per a Montilla
A la tres
Avui comença al Parlament el nostre debate del estado de la nación, tot i que aquí el vam batejar amb el nom més llarg i més asèptic de debat d’orientació política general, no fos cas que un Marlaska qualsevol s’enfadés. Però en fi, com que no anem pas sobrats, dic jo que d’orientació política general potser sí que n’agrairíem unes pindoletes.
Patim d’un no saber on anem i aquesta és una sensació àmpliament estesa entre l’opinió publicada (i els polítics ho constaten, s’enfaden, ens renyen i ens demanen que els fem confiança); però també, i molt (i sisplau no s’equivoquin, senyors polítics), en l’altra opinió: la pública, la del carrer, que és la que al capdavall compta i passa comptes.
Fins ara se n’han fet 23, d’aquests debats: 21 els ha obert Pujol i 2 Maragall, i avui s’estrena Montilla. El president té una oportunitat d’or per injectar confiança amb projectes concrets però també per definir objectius i horitzons de futur per al país. Pujol i Maragall, als quals Montilla va homenatjar l’Onze de Setembre, i va voler-s’hi arrenglerar buscant una certa continuïtat històrica, els van definir, aquests objectius, en debats com aquest.
L’un va demanar el mateix grau de sobirania que tenia Catalunya abans del 1714; l’altre, que el nou Estatut arrossegués la Constitució a un reforma en sentit plurinacional. Dubto que Montilla ho tingui tan clar com Carod amb la consulta per al 2014; acostuma a arriscar força menys, però és difícil que trobi un moment tan propici com aquest per ensenyar les cartes de navegació.
Zapatero diu que complirà la llei (el 18,8% estatutari d’inversions en infraestructures); la part més influent de l’anomenada societat civil, fins fa poc revoltada, dóna marge després del caos de l’estiu; ERC no es mourà del govern ni que s’enfonsi la Sagrada Família i a CiU encara fan penitència per l’última baralla Duran-Mas ( “No ho faré mai més, no ho faré mai més...”). Montilla té xarxa doncs per fer un pas endavant (ja no dic un salt) que convé a tothom. Veurem, doncs, si al final s’estira.
Patim d’un no saber on anem i aquesta és una sensació àmpliament estesa entre l’opinió publicada (i els polítics ho constaten, s’enfaden, ens renyen i ens demanen que els fem confiança); però també, i molt (i sisplau no s’equivoquin, senyors polítics), en l’altra opinió: la pública, la del carrer, que és la que al capdavall compta i passa comptes.
Fins ara se n’han fet 23, d’aquests debats: 21 els ha obert Pujol i 2 Maragall, i avui s’estrena Montilla. El president té una oportunitat d’or per injectar confiança amb projectes concrets però també per definir objectius i horitzons de futur per al país. Pujol i Maragall, als quals Montilla va homenatjar l’Onze de Setembre, i va voler-s’hi arrenglerar buscant una certa continuïtat històrica, els van definir, aquests objectius, en debats com aquest.
L’un va demanar el mateix grau de sobirania que tenia Catalunya abans del 1714; l’altre, que el nou Estatut arrossegués la Constitució a un reforma en sentit plurinacional. Dubto que Montilla ho tingui tan clar com Carod amb la consulta per al 2014; acostuma a arriscar força menys, però és difícil que trobi un moment tan propici com aquest per ensenyar les cartes de navegació.
Zapatero diu que complirà la llei (el 18,8% estatutari d’inversions en infraestructures); la part més influent de l’anomenada societat civil, fins fa poc revoltada, dóna marge després del caos de l’estiu; ERC no es mourà del govern ni que s’enfonsi la Sagrada Família i a CiU encara fan penitència per l’última baralla Duran-Mas ( “No ho faré mai més, no ho faré mai més...”). Montilla té xarxa doncs per fer un pas endavant (ja no dic un salt) que convé a tothom. Veurem, doncs, si al final s’estira.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.