No és llibertat, és una merda

Un conegut m’intenta convèncer que moltes dones preferirien quedar-se a casa gaudint dels fills i tenint cura de la llar, en lloc de sentir-se obligades a sortir a treballar. Argumenta que ell només parla de llibertat, no de fer passos enrere. Ja m’agrada, que així, de forma general, les dones tinguem la llibertat i la capacitat de triar, però el que volem és decidir des de l’exercici dels càrrecs de responsabilitat a les nostres empreses, que per a això hem dedicat molts anys de la nostra vida a formar-nos i ja hem demostrat, amb escreix, que podem i sabem manar. I després ja procurarem deixar la nostra empremta en les polítiques pensades per conciliar feina i família, o feina i temps d’oci, o feina i avui m’estaré dues hores al sofà sense que ningú em toqui els nassos. I les dones que tenen una feina poc qualificada i/o mal pagada? Doncs fins i tot en aquest cas dubto que triessin la vida que van tenir les seves àvies, sobretot si van veure que elles no tenien escapatòria. El meu conegut no està pastat a l’antiga, així que no el trobaran defensant que a la dona no li cal prosperar perquè per a això ja hi ha l’home, que la protegeix mentre ella es dedica en cos i ànima a custodiar els fills comuns. Ell enlaira la bandera de la independència econòmica de la dona, i que es formi, i que es prepari per a la vida, i que no depengui d’un mascle. Però insisteix que l’Estat hauria de cobrir l’estada a casa de les mares, obviant que el sistema públic no es pot mantenir a còpia de pagar qui no cotitza. I és així, senyores i senyors, com es romantitza el discurs que s’està imposant fins i tot entre el jovent, disfressat de suport incondicional a les mares. Això sí, cap home planteja que siguin ells qui exerceixin aquest paper. Saben per què? Perquè en el fons tenen clar que fer de mare i de mestressa de casa 24 hores al dia, set dies a la setmana, és una merda ben grossa.