Canviar de llengua

Massa sovint em trobo enmig d’esce­nes quo­ti­di­a­nes en què el català queda ban­de­jat ràpida­ment de la con­versa: a la cua del super­mer­cat, al bar, al res­tau­rant, a la con­sulta d’algun metge o en qual­se­vol CAP o hos­pi­tal. Fa pocs dies, en una fleca de barri, una cli­enta davant meu dema­nava amb edu­cació: “Teniu pa de blat sarraí?” Si hagués dit “blat de gra de fajol”, la depen­denta hau­ria fet la mateixa cara de raresa i d’incom­prensió. En aquest cas, la noia tenia accent sud-ame­ricà, com podria haver-ne tin­gut qual­se­vol altre, tant se val. Era jove i no sé si deu haver nas­cut a Cata­lu­nya, ha vin­gut essent una nena o ja feta com a dona. Sigui com sigui, des­patxa pa i entre­pans als cli­ents, que, si són cata­lans, sem­bla que no es merei­xin ser ente­sos en la llen­gua pròpia del país, ni que sigui coo­fi­cial. La cli­enta va aca­bar rec­ti­fi­cant: “Pan de trigo sar­ra­ceno.” Un cop més, a les boti­gues, als bars, als res­tau­rants i als llocs públics on ens hau­rien d’enten­dre quan dema­nem algun pro­ducte, rebem com a res­posta un gest d’incom­prensió o direc­ta­ment un: “¿Qué?¿Cómo? Es que no enti­endo.” Això si no et diuen “no lo he escuc­hado”, fent un ús espuri del verb escol­tar, cosa més greu encara, perquè, si no t’escol­ten, és que pas­sen de tu i, tant en català com en cas­tellà, el verb ade­quat seria sen­tir o oir. Però, com que tenim pressa, volem posar fi a la inco­mo­di­tat, acu­mu­lem tan­tes parau­les per­du­des i expres­si­ons con­ta­mi­na­des, també pels angli­cis­mes cons­tants, i la cli­enta que tenim davant s’afa­nya a can­viar de llen­gua, pagar i sor­tir tran­quil·lament, deci­dim que no val la pena fer l’esforç de repe­tir les coses.

Un altre exem­ple, apa­rent­ment menys greu, l’he vis­cut fa pocs dies en un CAP d’una població mit­jana. Les infer­me­res del cen­tre, totes dues cata­la­no­par­lants, quan es diri­gei­xen a la met­gessa de família, que no és cata­lana però entén l’idi­oma, li par­len en cas­tellà. I el mateix acos­tuma a pas­sar amb els paci­ents, perquè ja sabem que man­te­nir-se en una con­versa bilingüe, sobre­tot quan un dels inter­lo­cu­tors té un cert poder sobre l’altre, és més aviat difícil; reco­nec que jo també faig el canvi de vega­des sense ado­nar-me’n. Les cau­ses d’aquesta situ­ació gene­ral són múlti­ples i no les trac­taré a fons, però és evi­dent que, en el dar­rer cas, la fugida de talent jove en el camp mèdic cap a altres països on estan més ben remu­ne­rats ens va molt en con­tra. I es pro­du­eix la para­doxa que la inversió en for­mació edu­ca­tiva d’aquesta gene­ració de joves met­ges s’ha rega­lat als països que els reben amb millors con­di­ci­ons labo­rals. Men­tres­tant, estem assu­mint una càrrega gran en immi­gració.

Vivim en un estat que s’ha arri­bat a pro­cla­mar, amb popu­lisme des­ca­rat, “el més ric d’Europa”, i que està endeu­tat fins al coll i amb auto­pis­tes gratuïtes per als qui fan negoci pri­vat a càrrec dels ciu­ta­dans de sem­pre. Amb tot aquest pano­rama dis­rup­tiu, que abraça l’ale­gria gene­ral, ens tro­bem que les man­can­ces en l’àmbit lingüístic van crei­xent a mesura que rebem ona­des migratòries que no deuen per­ce­bre que enten­dre català sigui cap neces­si­tat. Després sal­ten totes les alar­mes i ens assa­ben­tem que hi ha dèficit d’oferta de clas­ses de català en molts ajun­ta­ments, que una majo­ria d’empre­ses no n’exi­gei­xen el conei­xe­ment per a res. D’altra banda, sabem per­fec­ta­ment que molts cata­lans can­vien ràpida­ment de llen­gua abans d’insis­tir a repe­tir el que volen, quan tot ple­gat hau­ria de ser fàcil. De fet, que ens enten­guin al nos­tre país forma part dels nos­tres drets.

Aler­tats per la situ­ació, es veu que ara hem de córrer tots a sal­var la llen­gua, en un moment en què els que hem defen­sat sem­pre la per­vivència del català som mino­ria. Per sort, enfront dels anun­cis inútils que es paguen amb diner públic, hi ha orga­nit­za­ci­ons i enti­tats que pro­mo­uen l’ús del català, com Òmnium Cul­tu­ral. La cam­pa­nya que han ende­gat amb la intenció de mul­ti­pli­car els grups de català als bar­ris, esco­les i fei­nes i millo­rar l’oferta de cur­sos segu­ra­ment és insu­fi­ci­ent, però és vàlida. Mal­grat tot, bona part dels joves tam­poc sem­blen –tant de bo m’equi­vo­qui– gaire dis­po­sats a dei­xar de can­viar de llen­gua. No cal que entri en l’anàlisi de cau­ses, una de les quals és l’ús de les xar­xes soci­als, en què la for­ta­lesa del cas­tellà és més que evi­dent. És sig­ni­fi­ca­tiu també que molts ter­tu­li­ans i peri­o­dis­tes, quan entre­vis­ten algú que comprèn el català, canviïn de llen­gua. I així ens anem acos­tu­mant a mirar-nos-ho tot amb màniga ampla, tot sigui per la paci­fi­cació social.