En general, el tren és un invent meravellós, per moure’s, per viatjar i per mirar d’allargar-li la vida al planeta, però a Catalunya el tren és, abans que res, una incertesa, un maldecap, una font de disgustos i mala llet, i una mala notícia. El motiu és que els trens de Catalunya no són una prioritat a Madrid, que és on van a parar els impostos dels catalans i on es decideixen les inversions de l’Estat. Senzillament prefereixen estalviar-se els calés que caldria invertir-hi perquè funcionessin bé. I ho fan per egoisme, per centralisme i perquè poden, és a dir, per dret de conquesta. Se’ls en refoten les desenes de milers d’afectats, com se’ls en refot l’efecte negatiu en l’economia catalana o en la imatge (tercermundista) de Catalunya; només inverteixen de debò en la idea Madrid-Espanya. Per això el corredor mediterrani arriba a l’estació de Madrid-Atocha, però no connecta els ports d’Algesires, València, Tarragona i Barcelona entre ells i amb el nord i est d’Europa; per això l’AVE arriba a Puertollano, Puentegenil, Loja o A Gudiña, cosint amb ferro la nació espanyola, mentre fa més d’un quart de segle que els rodalies i regionals maltracten i frustren cada dia milers de catalans. I si només fossin els trens... però la discriminació és global. El 2007 la manca d’inversió de l’Estat en la infraestructura catalana va ocasionar avaries diàries als trens, però també sis dies de caos a l’aeroport, una apagada de llum de tres dies a Barcelona, el col·lapse viari a l’àrea metropolitana i cues històriques de 70 km a l’AP-7 (pocs trens, molts camions) que van obligar a aixecar les barreres dels peatges. Parlàvem del traspàs de Rodalies; la inversió de Renfe a les Cercanías de Madrid triplicant les de Barcelona; els 500 km d’autovia construïts a Madrid pels 60 km construïts a Catalunya; la inversió de l’Estat a Catalunya decreixent any rere any als PGE; l’execució del 70% del pressupostat contra el 102% a Madrid; un finançament autonòmic que calia revisar perquè estava empobrint els catalans, o un dèficit fiscal el 2005 de 15.000 milions (9% del PIB de Catalunya), reconegut pel govern de Zapatero. Segur que tot això els sona. Ara és exactament el mateix. Fa dècades que ens espremen a consciència. És un espoli en bucle que naturalment volen mantenir i del qual, segons sembla, no pensem sortir.