El dia del pare

Un amic va per­dre la dona fa poc. Va ser un cop duríssim que ens va dei­xar des­fets. Una d’aque­lles morts que no avi­sen, que et cauen a sobre com un roc men­tre ple­ga­ves la roba o t’ana­ves a dut­xar. D’aque­lles morts que diem que arri­ben “quan no toca”, com si hagués de tocar un moment deter­mi­nat i no cap altre, o com si hi hagués morts que sí que van a l’hora. Els pri­mers dies, no el deixàvem sol. Li portàvem fins i tot car­ma­nyo­les amb el dinar, perquè fes el favor de men­jar. Estava tan deso­lat, que l’únic que podíem fer era abraçar-lo i dei­xar que se’ns repengés a l’espat­lla fins que també a nosal­tres els ulls, el cor, els pul­mons, tot ens feia mal. De mica en mica, perquè ja no plo­rava cada vegada que el trobàvem, vam dei­xar d’ofe­rir-li aquell con­sol vigi­lant. Hi ha hagut un sotrac, hi hem llançat sorra al damunt, i hem dei­xat que la vida segueixi el seu curs, encara que sigui per un camí ple de bonys. Com acom­pa­nyes el dolor dels altres, si no saps ben bé què fer amb el teu? També quan se’m va morir el pare vaig pen­sar que aquell sen­ti­ment d’orfan­dat m’opri­mi­ria sem­pre més, amb la mateixa inten­si­tat, amb aquell forat a dins que deixa, com si t’hagues­sin bui­dat i inex­pli­ca­ble­ment encara con­ti­nu­es­sis vivint sense la víscera que et falta. I després, un després ina­ca­ba­ble, l’absència va aga­fant la qua­li­tat d’una presència: con­vius amb aquell forat, hi par­les, hi men­ges, hi dorms, t’hi abri­gues. Però et sents cul­pa­ble perquè ja no plo­res com un nen per­dut damunt l’espat­lla dels altres. Quant de temps dura, la tris­tesa, quan ja ningú més no la veu? Tota la vida, amic meu, tota la vida.