Una estudiant a qui assessoro el treball de final de màster proposa el tema El dol en la infància a 6è de primària. Em sembla un bon projecte per tractar amb els nens la pèrdua, la mort d’un ésser estimat i el dol, perquè els adults acabem explicant tantes històries antinaturals increïbles (no creïbles). Aquesta jove universitària estructura el treball, redacta els permisos a la direcció del centre, tutors, famílies..., els qüestionaris per als nens amb una delicadesa escrupolosa. Però, amb la institució hem topat! El seu treball quedarà en un calaix de sastre, sense aplicar, en una modalitat hipotètica i amb uns resultats esperats. No ha trobat centre educatiu que vegi amb bons ulls parlar de la mort i del dol, quan ella amb 16 anys va perdre la mare i va trobar a faltar l’acompanyament escolar. Els nens són petits investigadors i pregunten des de la seva curiositat innocent, però alhora des de la necessitat del perquè de l’existència, un concepte abstracte i complex. En la franja dels 5 als 9 anys es fan preguntes com: “Per què moren les persones?”, “On van quan moren?”, “Per què no pot tornar la persona que ha mort?”, “Si mor algú a qui estimes molt, quant temps estaré trist?” I quan les formulen, els adults i mestres o bé xiulem i mirem cap a una altra banda, o responem de manera força absurda: “Les persones no moren, només dormen”, “Els morts van al cel”, “No ploris, que la persona està en un lloc millor”, “Morir és com apagar una llum”, “Hi haurà una estrella més al cel”... Però no els donem respostes sinceres i amaguem el concepte fent-los sentir desprotegits, confosos i desconfiats. Generem una negació davant tot allò que implica dolor, i més encara quan el dolor és produït per la mort d’una persona estimada. Hi ha un augment de sobreprotecció dels nens i joves per evitar que visquin situacions de patiment emocional. Busquem, doncs, recursos: tallers, xerrades d’especialistes, literatura infantil, i expliquem-los amb el llenguatge idoni que la vida és limitada i té data de caducitat. Tant famílies com mestres i educadors no sabem gestionar el procés sobre la mort i el dol, potser perquè tampoc el vam rebre quan era el moment. Ara tractar aquesta dimensió des d’una vessant personal, social i educativa és imprescindible i podem aprendre molt d’altres cultures.