El llibre 4 estacions i 1 ramat es presenta a Olot i vaig a l’acte, tota encuriosida, per escoltar en Jordi Juanola, en Toti, i reprendre una relació d’alumne-mestra després de tres dècades. El recordo amb catorze anys, amb el seu posat sorrut i malhumorat, un nen de pocs amics, enfutimat i, sobretot, més tossut que una banya de marrà. Ens retrobem i riem amb certa complicitat, m’explica anècdotes que ja no recordava. En el moment de signar el llibre, m’anota: “Una història que va començar amb El missatger del cavaller de l’àliga rampant, una novel·la infantil que vam llegir fent llengua catalana a l’EGB.” En Toti recordava l’heroi que és posat a prova per qüestions de lleialtat, coratge, sinceritat i a la recerca del bé comú. El cas és que en Jordi ja escrivia molt bé de petit, però l’escola no era el seu lloc, era una ànima lliure que no s’adaptava a l’encotillament del sistema educatiu i de la societat, en general. I el rebuig pels estudis va portar aquell sagalet a trobar el seu camí a la muntanya, seguint les passes de l’avi, l’oncle i el pare, tota una vida a pagès, quan “ser de pagès” era una frase que es pronunciava amb el cap cot. Llegint 4 estacions i 1 ramat m’adono que la seva narrativa és molt rica, fent ús d’un català genuí, aquell de qui coneix la terra, el tresquejar pels camps i la vida de les muntanyes. Et parla d’obrir la bardellera, de tancar la pleta de la jaça, de sentir com les “collies” nyaupen, de viure els dies regalats, de com l’esquelleria dringa, que les falgueres estan eixarreïdes i l’herba, mostufejada. Descriu de manera poètica i enalteix la dura vida del camp, fent que el lector s’apropi en la defensa de la pagesia. Sabem que el català està ferit, i descobrir el reguitzell de paraules pròpies de la vida de pagès i de muntanyes i recuperar antics topònims, és essencial per a la supervivència de la llengua i de la literatura. Nosaltres com a parlants hem de tendir a un model normatiu elevat, exigent i, naturalment, culte, a igualar per dalt, no pas per baix. Això ho dic com a garrotxina, que considera que s’han de recuperar les variants dialectals i usos populars, recollits i, si es vol, protegits. I al final, en Jordi amb les ovelles ja ben xaiades i els xais eixerrevinats, com a pastor ha acabat essent un home molt fet a la seva.