Afrontar una emergència humanitària, i la dels menors immigrants no acompanyats n’és una de primera magnitud, requereix per definició propostes, acords i celeritat, i el primer que cal tenir en compte és el drama a què s’ha de fer front. En aquest cas l’atenció de 4.000 nens sense tutela familiar que hi ha actualment a les Canàries i uns 400 més a la ciutat de Ceuta. La dimensió del drama ja hauria de ser suficient perquè tots els partits polítics i les institucions implicades haguessin acordat des de fa mesos solucions per poder atendre els menors. Lluny d’això, a l’estiu, la Conferència Sectorial d’Infància i Adolescència va ser un fracàs absolut i el contingent de menors a repartir es va convertir en una arma política perversa i en una instrumentalització per interessos partidistes d’una emergència humanitària.

L’acord entre el PSOE i Junts per modificar, a través d’un decret llei, la llei d’estrangeria respon a la necessitat d’establir un mecanisme de repartiment obligatori –fins ara era voluntari– per atendre els menors quan es disparin les arribades migratòries. Un repartiment que es fixarà per criteris de proporcionalitat a partir de paràmetres com ara la població, la renda per càpita, l’estructura de places i els esforços en aquesta matèria que hagin realitzat abans els diferents territoris. És evident que Catalunya ha assumit fins ara una atenció als menors que ha deixat a punt del col·lapse el sistema d’acolliment i que és de molt el territori més solidari de l’Estat. Les xifres en deixen constància: Catalunya acull actualment 6.700 joves no acompanyats; Madrid, 1.200; Andalusia no arriba al miler, i el País Valencià, uns 500. És per això que les primeres xifres que s’han apuntat sobre el repartiment dels menors que esperen a les Canàries han aixecat immediatament molta polseguera. Segons els criteris definits de proporcionalitat, Catalunya hauria d’assumir ara una trentena d’acolliments i Madrid, a l’entorn de 700. La guerra política està servida, i encara queden per definir els criteris de compensació econòmica. Mentrestant, el vertader problema, l’emergència humanitària, continua amagat rere la picabaralla política.