Filial

Uns tras­pas­sos que no havien de ser el cafè per a tots autonòmic, i no paren de des­cafeïnar-se. Començant pel de Roda­lies. L’opo­sició dels maqui­nis­tes de Renfe –no els ha cal­gut ni un dia de vaga– ha con­ver­tit el traspàs a la Gene­ra­li­tat en gestió con­junta de la com­pa­nyia filial de Roda­lies, depe­nent de Renfe, segons reco­nei­xen els matei­xos fir­mants de l’acord i ha accep­tat ERC, que ho havia fixat com a con­dició per a la inves­ti­dura de Pedro Sánchez. Fa por con­ver­tir Roda­lies en filial, perquè si for­mant part de la casa gran de Renfe el ser­vei ha estat defi­ci­ent les dar­re­res dècades, no vull pen­sar què pas­sarà si s’és una filial? Quan les grans com­pa­nyies reta­llen, les fili­als són les pri­me­res a caure... És clar que empit­jo­rar el ser­vei o la infor­mació serà com­pli­cat, tenint en compte que fa deu dies es va anun­ciar, en una reunió domi­ni­cal entre ins­ti­tu­ci­ons, l’incre­ment de la infor­mació sobre les incidències als usu­a­ris, i ni tan sols es va poder millo­rar la infor­mació interna per retor­nar als hora­ris habi­tu­als un cop des­con­vo­cada hores abans la famosa vaga. Tot i que el govern manté l’excep­ci­o­na­li­tat del traspàs, admet que l’ads­cripció a Renfe no serà ni tem­po­ral ni tran­sitòria, sinó per­ma­nent, una raó més per pen­sar que el veri­ta­ble traspàs hau­ria estat cedir-ne les línies a FGC. L’opo­sició, més política que labo­ral, del sin­di­cats de Renfe al traspàs deci­dit legítima­ment pels repre­sen­tants polítics dels ciu­ta­dans, obre la porta als fun­ci­o­na­ris d’Hisenda, que també s’opo­sen a l’enfor­ti­ment de l’Agència Tri­butària de Cata­lu­nya, i podrien aigua­lir l’acord per a la recap­tació pròpia dels impos­tos per part de la Gene­ra­li­tat. El mateix pot pas­sar amb el traspàs de la cogestió de les polítiques d’immi­gració pac­tat per Junts, per part dels cos­sos de segu­re­tat i poli­ci­als de l’Estat. Els tre­ba­lla­dors de la CMT ja van acon­se­guir judi­ci­al­ment refer el canvi de seu a Bar­ce­lona fa anys. El que no s’atura, si no aug­menta, és la pro­testa pel dèficit fer­ro­vi­ari i d’infra­es­truc­tu­res, i ves que no des­fermi un altre procés, com el de la dècada pas­sada.