Una vaga miserable

L’any 1942 el nou règim va uni­fi­car i absor­bir totes les com­pa­nyies fer­roviàries pri­va­des i va crear un mons­tre públic que, com tots els de l’època, es rei­vin­di­cava naci­o­nal i espa­nyol.

Per par­tida doble. Nai­xia la Renfe, pro­ducte del deliri fran­quista i reor­de­na­dora de les comu­ni­ca­ci­ons fer­roviàries en el nou Estat, seguint un patró absur­da­ment i bru­tal­ment radial. N’era i n’és. Per això, per anar d’Ala­cant a València cal fer un bucle espantós i pas­sar per la loca­li­tat man­xega de La Encina. I per això, el TGV encara no ha defi­nit el tram entre Cas­telló de la Plana i Tar­ra­gona, perquè qui és “con­necta” amb Europa és Madrid i no pas nosal­tres.

Aquests senyors, que durant dècades han donat un ser­vei sinis­tre, mili­ta­rit­zats amb el gest, l’acti­tud i l’uni­forme, ara pro­cla­men que tota aque­lla i aquesta misèria és “solidària”. Soli­da­ris amb els seus dallon­ses. Aquí hem aguan­tat de tot en nom de la catenària espa­nyola. Santa Catenària ens hau­ria de pro­te­gir dels insol­vents més ter­rorífics d’Europa. Abans cos­tava deu hores anar de Bar­ce­lona a la fron­tera amb la civi­lit­zació. Han millo­rat, els soli­da­ris.

Ara costa deu hores anar del Prat a Bar­ce­lona. Mala catenària els encen­gui. I després de dècades d’abu­sos i de misèries. Després de con­si­de­rar que ser­vei públic vol dir ser­vir-se’n en públic, ara aquests senyors de Renfe i Adif –dar­rer grill de l’invent– con­vo­quen una vaga perquè els volen trans­fe­rir als governs de les seves vícti­mes. Una vaga mise­ra­ble. Tenen raó. No a la trans­ferència de Roda­lies! Sí al tan­ca­ment!