Paraules

Pri­mer fou el “con­senso”, després han seguit l’“armo­ni­zación”, la “con­cer­tación” –que és un mot que en cas­tellà no exis­teix, per cert; en català, en canvi, és accep­tat “con­cer­tació”–, i, com que aquests mots es gas­ten tan ràpida­ment, sug­ge­reixo a les auto­ri­tats com­pe­tents –“mar­tin­vi­llis­tas, por supu­esto”– que comen­cin a pro­gra­mar l’ús suc­ces­siu de “con­cor­dación”, “aco­mo­dación”, “aco­plación”, “acor­dación”, “ave­nen­ci­ación”, “una­ni­mi­zación” i ja, com a última i cultíssima fórmula, “nemine dis­cre­pante”.

La retòrica espa­nyola fun­ci­ona a tot drap. La ima­gi­nació per a posar cons­tant­ment noves eti­que­tes damunt del mateix i vell pro­ducte és real­ment admi­ra­ble. Allò d’“al pan, pan y al vino, vino” no és gens prac­ti­cat en el món ofi­cial. Cata­lu­nya volien que fos el “Noreste” i el País Valencià el “Levante”. Tot això lliga per­fec­ta­ment amb la “Madre Patria” i la “uni­dad de des­tino en lo uni­ver­sal” i l’embo­lica que fa fort de la parau­li­tis.

Aquesta exal­tació ver­bal és un meca­nisme de defensa, penso, per a no haver d’adme­tre la rea­li­tat. Deien “habla la len­gua del Impe­rio” quan l’imperi espa­nyol ja era una pura ombra històrica, i ens van anun­ciar la “demo­cra­cia orgánica” quan es trac­tava de fer con­ti­nuar la dic­ta­dura. Per això, quan ara el senyor Bro­seta afirma que “no hay más nación que la española ni más naci­o­na­li­dad que la española”, podem dir tran­quil·lament: creu-t’ho. El seu defecte ha empit­jo­rat, però: ara resulta que no tan sols els costa de lle­gir la rea­li­tat, sinó que es neguen a lle­gir la Cons­ti­tució.

¿Com podem supo­sar que el senyor Bro­seta enten­gui res del que passa, si diu que “el govern està dis­po­sat, si fos neces­sari, a asse­gu­rar l’ense­nya­ment de la llen­gua materna, sigui el cas­tellà o el català”? El secre­tari d’Estat per a les Auto­no­mies hau­ria de conèixer, almenys, els tex­tos de la Cons­ti­tució i de l’Esta­tut i ado­nar-se que hi figura el com­promís esta­tal de “pro­te­gir espe­ci­al­ment la llen­gua pròpia de Cata­lu­nya”. ¿Ens pot dir una sola ini­ci­a­tiva a favor del com­pli­ment d’aquesta obli­gació? Quan afirma que “la nos­tra única pre­o­cu­pació és que es res­pecti la igual­tat” idiomàtica, hau­rem de posar-nos a riure o pren­dre’ns-ho seri­o­sa­ment, i dema­nar-li, per tant, que ens acom­pa­nyi a fer un tomb per una colla d’orga­nis­mes i que passi de la “pre-ocu­pació” a una eficaç “ocu­pació”?

És clar que si, com fa saber Martín Villa, hem d’estar con­tents si això de les auto­no­mies fun­ci­ona d’aquí a vint anys, ja podem pre­pa­rar-nos a modi­fi­car la nos­tra dita: hi ha més parau­les que llon­ga­nis­ses.