Creadors

Diu una piu­lada: “Prou de cre­a­dors de con­tin­gut, neces­si­tem cre­a­dors de sen­tit.” Sí: m’he tro­bat obrint les xar­xes i mirant enfa­vada com una mà dotada de palets ori­en­tals atipa un gos amb síndria, gam­bes, iogurt, cues de pop cru i bròcoli, amb un micròfon al cos­tat perquè escol­tis el cric-crac de les den­te­tes i el xop-xop de la sali­veta del ca. L’uni­vers ha deci­dit, pri­mer, que tot­hom, des de la teva àvia fins al gat del veí, han de tenir un canal de You­Tube o un compte a Tik­Tok; i segon, que tu ets prou imbècil per subs­criure-t’hi i mirar cada dia totes les collo­na­des que s’hi pen­gen amb un som­riure pallús als lla­vis. Abans teníem els artis­tes, els músics i els come­di­ants. Ara patim els influ­en­ci­a­dors d’estil de vida, que ens fan fer ioga al cim d’una mun­ta­nya men­tre engo­lei­xen un batut verd que, hones­ta­ment, sem­bla més un expe­ri­ment de segon de primària que un ali­ment. I també tenim el fantàstic grup dels cre­a­dors de con­tin­gut espe­ci­a­lit­zats en... bé, en el que sigui. Des de pseu­do­hu­mans que res­se­nyen pro­duc­tes que no sabies que neces­si­ta­ves (real­ment et cal un obri­dor d’ampo­lles que també és un mini­dron?) fins als que gra­ven la seva vida, com si cada segon fos un epi­sodi d’una sèrie de Net­flix. Què passa amb la qua­li­tat i el sen­tit i la intel·ligència? Ai, la qua­li­tat. En un món on tot­hom juga a ser déu, la línia entre el con­tin­gut bri­llant i la pura merda s’ha tor­nat bor­rosa. Com si tot de palan­ga­nes com­pe­tis­sin pel títol de rei o reina de les xar­xes soci­als. Sort que soc anti­monàrquica. Rela­xeu-vos, bros. No us cal ser super­he­rois digi­tals. N’hi ha prou amb ser per­so­nes amb una mínima dig­ni­tat.