Com cada dia, l’autobús número 7 havia sortit de la parada, com cada matí. El conductor, en X, va ser agredit per un grup de joves. L’agressió va ser ràpida; el silenci, encara més. Ningú va actuar, ningú va parlar. Els ulls clavats a terra. Mentrestant, el conductor sagnava. I el silenci, com sempre, va guanyar la partida. No va ser fins que l’agressió va acabar, quan els atacants van fugir corrents, que els passatgers van començar a murmurar entre ells. Alguns s’excusaven: “No sabia què fer.” Altres culpaven les circumstàncies o la por. Quan la notícia va arribar, l’incident es va descriure com “una agressió aïllada”, una nota breu sense detalls ni respostes. Prevalen els drets humans a col·lectius que desestabilitzen la societat?