Una porta on poder picar

És impos­si­ble saber on ens durà la vida tot i que el pas dels anys t’ense­nya que l’existència no és més que un còctel d’emo­ci­ons on tenen cabuda infi­ni­tat d’ingre­di­ents i que no sem­pre seràs tu qui els triarà, ni sem­pre seran tan dolços, o tan afrui­tats, o tan àcids com vol­dries. I és així com anem ente­nent que la vida té una com­po­sició que no sem­pre pot estar sota el nos­tre con­trol, i és així com anem encai­xant victòries i der­ro­tes i par­tits que aca­ben en tau­les. Sabem on som ara, sabem d’on venim si la memòria no ens tra­eix, però la melo­dia del nos­tre futur nai­xerà d’una com­bi­nació d’ele­ments que ni tan sols podem pre­dir. Per­so­nal­ment, i si pogués ele­gir, al meu esde­ve­nir li dema­na­ria salut, amor, pau men­tal, alguna ale­gria des­me­su­rada i una porta on sem­pre poder picar. Una porta lite­ral, no pas una d’ima­ginària o de metafòrica o de mitològica. Una porta a tocar de la meva, una porta de les que neces­si­tem tenir a la vora perquè dar­rere seu hi habi­ten per­so­nes que sem­pre estan a punt per res­ca­tar-nos. La vida ens ense­nya infi­ni­tat de coses, i de vega­des tri­guem massa a enten­dre que no hi ha calma sense saber-nos pro­te­gits per una pinya de per­so­nes que no et dei­xen caure. I dins d’aquest grup, és extra­or­di­nari que algú esti­gui dis­po­ni­ble per a tu a pocs segons i amb el sim­ple gest de col­pe­jar una porta. Una porta d’aque­lles a les quals pots acu­dir amb pijama i saba­ti­lles, o amb els cabells esbu­llats. Gent que un dia et presta un ou que et salva la truita i un altre dia et regala un con­sell que et salva la set­mana. Que són un flo­ta­dor de res­cat si abai­xes la guàrdia i que no t’obli­guen a fer equi­li­bris entre l’obli­gació de riure’ls les gràcies i el desig d’esco­pir-los a la cara. Gent amb qui no com­par­tei­xes cognoms, ni fotos d’infan­tesa, però un dia t’obren la porta i un altre, el cor. Por­tes que s’obren per a tu perquè la teva sem­pre està oberta per a ells.