Fa alguns dies que plou i ja ens queixem que “fa mal temps”, quan ens hem passat un parell d’anys lamentant que fes tant de sol i els pantans estiguessin secs. Associar el concepte de “mal temps” a la pluja ja es veu que és un error, perquè encara tenim l’ai al cor de l’estiu passat. O sigui que cada vegada que plogui i sobretot cada vegada que nevi, hauríem de mirar cap al cel per agrair que caigui un element indispensable per a la vida humana, per al progrés. I per a la pau, perquè en l’origen de molts dels conflictes hi ha la lluita per l’aigua, hi ha la guerra per poder accedir a un bé essencial. Ja sabem que l’aigua pot provocar tragèdies espantoses, com la que es va patir al País Valencià amb la dana, o els tsunamis que arrasen litorals segant vides humanes. Però la sequera mata més gent, condemna milions de persones a la pobresa i al subdesenvolupament i, per tant, a la injustícia. També és cert que la crisi de la sequera ha canviat el punt de vista de moltes persones, i cada vegada hi ha més gent que s’alegra de passar una incomoditat relativa –el paraigua, les ulleres que se’t mullen, els bassals que et trobes pel camí...– a canvi de poder tenir un estiu en què el sol fet d’obrir una aixeta no et causi mal al cor i que puguis refrescar-te bevent aigua d’una font que ha pogut continuar oberta. L’aigua és vida, ens van ensenyar els qui lluiten per l’Ebre.