L’aigua és vida

Fa alguns dies que plou i ja ens quei­xem que “fa mal temps”, quan ens hem pas­sat un parell d’anys lamen­tant que fes tant de sol i els pan­tans esti­gues­sin secs. Asso­ciar el con­cepte de “mal temps” a la pluja ja es veu que és un error, perquè encara tenim l’ai al cor de l’estiu pas­sat. O sigui que cada vegada que plo­gui i sobre­tot cada vegada que nevi, hauríem de mirar cap al cel per agrair que cai­gui un ele­ment indis­pen­sa­ble per a la vida humana, per al progrés. I per a la pau, perquè en l’ori­gen de molts dels con­flic­tes hi ha la lluita per l’aigua, hi ha la guerra per poder acce­dir a un bé essen­cial. Ja sabem que l’aigua pot pro­vo­car tragèdies espan­to­ses, com la que es va patir al País Valencià amb la dana, o els tsu­na­mis que arra­sen lito­rals segant vides huma­nes. Però la sequera mata més gent, con­demna mili­ons de per­so­nes a la pobresa i al sub­desen­vo­lu­pa­ment i, per tant, a la injustícia. També és cert que la crisi de la sequera ha can­viat el punt de vista de mol­tes per­so­nes, i cada vegada hi ha més gent que s’ale­gra de pas­sar una inco­mo­di­tat rela­tiva –el parai­gua, les ulle­res que se’t mullen, els bas­sals que et tro­bes pel camí...– a canvi de poder tenir un estiu en què el sol fet d’obrir una aixeta no et causi mal al cor i que puguis refres­car-te bevent aigua d’una font que ha pogut con­ti­nuar oberta. L’aigua és vida, ens van ense­nyar els qui llui­ten per l’Ebre.