Perpètuament consternats

La carta pas­to­ral dels bis­bes del País Basc, “Sal­var la lli­ber­tat per sal­var la pau”, ha pro­vo­cat unes reac­ci­ons ben sig­ni­fi­ca­ti­ves en alguns dia­ris i revis­tes que es publi­quen a Madrid.

En una sola publi­cació trobo que apli­quen a la pas­to­ral aques­tes fra­ses: “una pedrada escrita…”, “los obis­par­ras”… “los obis­pos vas­cos nos salen por pete­ne­ras”… “es un pro­nun­ci­a­mi­ento ino­por­tuno, a toro pasado, y a los dies­tros que lo prac­ti­can se les suele apli­car duros adje­ti­vos, el mayor de los cua­les no es el de esta­fa­do­res”… “estos nue­vos «cua­tro evan­ge­lis­tas» que deci­di­e­ron escri­bir su evan­ge­lio…”

Els autors d’aques­tes expres­si­ons es con­si­de­ren, és evi­dent, catòlics espa­nyols i no es con­si­de­ren, amb la mateixa evidència, catòlics bas­cos. Aquesta justa dis­tinció és el que pot expli­car la seva incom­prensió davant la pas­to­ral que els bis­bes del País Basc han adreçat als “seus” fidels. Al “Full del Dilluns”, Manuel Vigil fa un interes­sant comen­tari al feno­men de la comu­ni­cació ins­tantània i il·limi­tada, con­seqüència de l’actual tec­no­lo­gia de la comu­ni­cació. La ins­tan­taneïtat tras­passa els límits de qual­se­vol demar­cació i incre­menta una reper­cussió que d’alguna manera deforma el fet. El que en prin­cipi era una notícia es trans­forma, indes­tri­a­ble­ment, en una notícia i la seva reper­cussió. La pas­to­ral basca, doncs, per la força de la comu­ni­cació, ha dei­xat de ser la pas­to­ral basca, per als bas­cos, con­ver­tida en “la pas­to­ral basca i la seva reper­cussió a tot Espa­nya”, diu Vigil.

S’han escan­da­lit­zat, per tant, els qui no per­ta­nyen a la “parròquia catòlica basca”, i tenen vocació de domini sobre tota mena de parròquies. Els qui volen ser àrbi­tres de les acti­vi­tats –fins i tot reli­gi­o­ses– de les quals són res­pon­sa­bles legi­ti­mats altres per­so­nes. El pre­si­dent de la Con­ferència Epis­co­pal ho ha dit ben clar: “Hi ha qui torna, sense ado­nar-se’n, al temps del fran­quisme, quan volien que el bisbe demanés permís al gover­na­dor. Ara sem­bla que vul­guin que el dema­nem als polítics, al govern… Això és absurd.” I resu­meix: el docu­ment dels bis­bes bas­cos és “evangèlic, posi­tiu, molt pro­fund i cali­brat”.

Jo no sé si ho és o no ho és. Des de Bar­ce­lona, Madrid, Sevi­lla o Zamora no podem saber-ho. No podem ser més bis­bis­tes que els bis­bes ni més bas­quis­tes que els bas­cos.

No ens podran enten­dre men­tre Garaiko­et­xea i Pujol “no els diguin res”. Men­tre no apren­guin que pujol vol dir “colina” i Garaiko­et­xea “la casa de arriba”, o sigui Casa­da­munt, serem sem­pre incom­pre­sos, que no és “incom­pren­si­bles”. Hi ha una fórmula infal·lible per a no enten­dre res: creue’s la mesura de totes les coses. Per això tot el que passa fora de la seva “parròquia” els causa –com acaba de dir un per­so­natge minis­te­rial par­lant de la pas­to­ral– “sor­presa, cons­ter­nació, estu­por…”