La carta pastoral dels bisbes del País Basc, “Salvar la llibertat per salvar la pau”, ha provocat unes reaccions ben significatives en alguns diaris i revistes que es publiquen a Madrid.

En una sola publicació trobo que apliquen a la pastoral aquestes frases: “una pedrada escrita…”, “los obisparras”… “los obispos vascos nos salen por peteneras”… “es un pronunciamiento inoportuno, a toro pasado, y a los diestros que lo practican se les suele aplicar duros adjetivos, el mayor de los cuales no es el de estafadores”… “estos nuevos «cuatro evangelistas» que decidieron escribir su evangelio…”

Els autors d’aquestes expressions es consideren, és evident, catòlics espanyols i no es consideren, amb la mateixa evidència, catòlics bascos. Aquesta justa distinció és el que pot explicar la seva incomprensió davant la pastoral que els bisbes del País Basc han adreçat als “seus” fidels. Al “Full del Dilluns”, Manuel Vigil fa un interessant comentari al fenomen de la comunicació instantània i il·limitada, conseqüència de l’actual tecnologia de la comunicació. La instantaneïtat traspassa els límits de qualsevol demarcació i incrementa una repercussió que d’alguna manera deforma el fet. El que en principi era una notícia es transforma, indestriablement, en una notícia i la seva repercussió. La pastoral basca, doncs, per la força de la comunicació, ha deixat de ser la pastoral basca, per als bascos, convertida en “la pastoral basca i la seva repercussió a tot Espanya”, diu Vigil.

S’han escandalitzat, per tant, els qui no pertanyen a la “parròquia catòlica basca”, i tenen vocació de domini sobre tota mena de parròquies. Els qui volen ser àrbitres de les activitats –fins i tot religioses– de les quals són responsables legitimats altres persones. El president de la Conferència Episcopal ho ha dit ben clar: “Hi ha qui torna, sense adonar-se’n, al temps del franquisme, quan volien que el bisbe demanés permís al governador. Ara sembla que vulguin que el demanem als polítics, al govern… Això és absurd.” I resumeix: el document dels bisbes bascos és “evangèlic, positiu, molt profund i calibrat”.

Jo no sé si ho és o no ho és. Des de Barcelona, Madrid, Sevilla o Zamora no podem saber-ho. No podem ser més bisbistes que els bisbes ni més basquistes que els bascos.

No ens podran entendre mentre Garaikoetxea i Pujol “no els diguin res”. Mentre no aprenguin que pujol vol dir “colina” i Garaikoetxea “la casa de arriba”, o sigui Casadamunt, serem sempre incompresos, que no és “incomprensibles”. Hi ha una fórmula infal·lible per a no entendre res: creue’s la mesura de totes les coses. Per això tot el que passa fora de la seva “parròquia” els causa –com acaba de dir un personatge ministerial parlant de la pastoral– “sorpresa, consternació, estupor…”