Una carta que trobà un destinatari

Un amic m’explica alguns records de l’estada que va fer, fa uns quants anys, a Cornwall –Cornualla–, l’extrem sud-occidental d’Anglaterra. Coincidim en l’apreciació que, entre tots els països europeus, Anglaterra destaca pel percentatge de gent amable, desitjosa d’ajudar el foraster, i que aquesta actitud es manifesta amb especial naturalitat en les petites poblacions dels comtats.

El meu jove amic hi ha treballat, i després de conviure amb la gent de Cornualla un record emocionat l’acompanya a distància. És clar que aquelles terres ja no són ben bé Anglaterra, sinó un país celta, i d’aquí estant tot el que queda a l’alta banda del Tamar és “l’estranger”. És un país d’austeritat i de silencis, que conserva un fortíssim caràcter.

Un dia, el noi català va voler anar al cinema, i en arribar-hi el va trobar tancat. Veient el seu desconcert, una dona que passava l’aconsellà: “Vagi a consultar la taquillera, que viu aquí al costat”. Trucà a la porta i, efectivament, la taquillera li donà una explicació, després de mirar-se’l amb una certa sorpresa: “No, avui no fem cinema. No veu que fa sol?…”

En una altra ocasió, una senyora s’oferí a donar-li classes per a millorar l’anglès del noi, que aleshores era molt pobre. Ho acceptà, i en veure la categoria de la casa de la senyora el preocupà el preu que li cobraria, però aviat va tenir la resposta: “Les lliçons són absolutament gratuïtes, no caldria sinó. Només m’haurà de pagar el te, que compraré a la botiga…”

Però el que més l’impressionà de Cornualla és la visita al Land’s End el finis terrae –i una església descoberta en un racó solitari. En aquesta regió s’havia parlat el còrnic, que pràcticament va desaparèixer el segle XVIII sota la pressió de l’anglès. El llenguatge, cèltic, havia sobreviscut en decadència en alguns reductes familiars, i el meu amic no està segur de si és el còrnic, o una altra variant cèltica, el protagonista de la impressió que va rebre. En una columna de l’església hi havia una mena d’urna, amb una llumeta al davant, i a dins un paper manuscrit. Un avís deia que aquell text conservat era una carta que havia escrit, poc abans de morir, l’última dona que parlava la llengua antiga. Havia escrit la carta com un darrer i patètic testimoni… que cap dels visitants ja no podia interpretar.

El meu amic em diu que d’aleshores ençà van canviar les seves idees. Que pràcticament sempre havia viscut a l’exili, i que de fet mai no s’havia sentit lligat a cap país. Una carta que no sabia llegir, trobada en el desert de Cornualla, li descobrí la seva identitat catalana.