Un suspens per al camioner

Hi feia un dia clar i llu­minós, de pri­ma­vera ven­ti­lada, ahir al matí a l’Eixam­ple de Bar­ce­lona. Com que el lloc era el car­rer Marina, la sen­sació d’aire­ja­ment encara era major perquè aquesta via, com indica el seu nom, arrenca del mar i s’enfila amunt per la ciu­tat amb una funció sanitària, de redis­tri­bució de la mari­nada. La cita a peu de car­rer, dins de l’asfalt, l’havien con­vo­cada els estu­di­ants de segon d’ESO de l’ins­ti­tut Ange­leta Fer­rer, amb façana a Marina i quasi a tocar del seu encre­ua­ment amb la Dia­go­nal. A les 08.45 h van tallar el trànsit amb pan­car­tes, pro­cla­mes i megàfon i, també, amb uns petits apa­rells, mesu­ra­dors de les partícules PM, els con­ta­mi­nants dels cot­xes que es con­ver­tei­xen en ali­ment nociu per als pul­mons.

L’objec­tiu de l’acció era tenir uns paràmetres per com­pa­rar-los amb uns altres obtin­guts en el mateix lloc però amb cot­xes cir­cu­lant i demos­trar que un car­rer per on no pas­sen vehi­cles és un espai més res­pi­ra­ble. L’acció no va ser cap caprici, ni cap excusa dels alum­nes per sal­tar-se la pri­mera hora de classe a l’ins­ti­tut, sinó que for­mava part del pro­jecte edu­ca­tiu del cen­tre L’aire que res­pi­rem. A l’Ange­leta Fer­rer es tre­ba­lla per pro­jec­tes, que vol dir que el ritme d’estu­dis és dife­rent al d’un cen­tre habi­tual i les matèries s’apre­nen de forma trans­ver­sal a par­tir d’un objec­tiu cen­tral d’estudi. En aquest cas la qüestió a desen­vo­lu­par és la qua­li­tat de l’aire a la ciu­tat apli­cant conei­xe­ments de matemàtiques, química, física i tec­no­lo­gia.

No només fan mani­fes­ta­ci­ons, els alum­nes; també visi­ten esta­ci­ons de mesu­ra­ment de la qua­li­tat de l’aire de la ciu­tat de Bar­ce­lona i recu­llen altres dades de con­ta­mi­nants, com les de diòxid de nitro­gen, que mesu­ren amb uns tubs ins­tal·lats espe­ci­al­ment durant quinze dies. Quan hagin aca­bat el tre­ball de camp i hagin estu­diat tots els paràmetres, el pro­jecte arri­barà a la seva fi amb una expo­sició pública, el pro­per 2 d’abril, dia en que es farà un nou tall rei­vin­di­ca­tiu al car­rer Marina.

Aquest pro­jecte edu­ca­tiu desen­vo­lupa en els alum­nes les capa­ci­tats científiques i, també, l’espe­rit crític. Per exem­ple, dues noies, en ser pre­gun­ta­des per quin tipus de solu­ci­ons s’han d’apli­car per reduir el trànsit, res­po­nien amb una pro­posta plena de sen­tit comú: “Cal evi­tar que en els cot­xes hi vagi una sola per­sona.” I tenen tota la raó, perquè quan es van girar per mirar el trànsit del car­rer la majo­ria de cot­xes cir­cu­la­ven només amb el con­duc­tor.

Espe­rit crític i també lite­rari, perquè la pro­testa va ser secun­dada per unes pro­cla­mes lli­ga­des totes amb una rima fàcil, rodo­lins que són la base de l’escrip­tura poètica. I així, men­tre la Guàrdia Urbana des­vi­ava el trànsit per Dipu­tació, els nois can­ta­ven “No, no, no a la con­ta­mi­nació” o “Què passa, què passa, que es con­ta­mina massa”, i tot rere una pan­carta amb el lema “Menys cot­xes, més pulmó, Ange­leta diu que no”.

No són rimes per gua­nyar cap cer­ta­men poètic però són millors que el cabreig mani­fes­tat per un cami­o­ner en veure’s atra­pat per la mani­fes­tació, incapaç de sen­tir empa­tia amb els nois i noies, aliè al mis­satge que por­tava escrit com a reclam publi­ci­tari a la caixa del camió que conduïa: Aquest vehi­cle fun­ci­ona amb gas, reduïm les emis­si­ons. No cal repe­tir aquí el que va dir, tot ell és un per­so­natge de sus­pens.