Humbert, l’angèlic

Dis­sabte vinent, el Museu de Valls inau­gu­rarà l’expo­sició Manuel Hum­bert, l’àngel del nou­cen­tisme, que a par­tir del juliol es veurà també al Museu Abelló de Mollet del Vallès dins la com­me­mo­ració del cin­quan­te­nari de la mort d’aquest artista bar­ce­loní d’una finesa alhora fràgil i greu, com la dels àngels, cer­ta­ment. El MNAC, i fins i tot el mones­tir de Mont­ser­rat, que pel que he lle­git en algun lloc aquesta set­mana li dedi­carà una missa, col·labo­ren en l’ani­ver­sari amb la seva aurèola d’ofi­ci­a­li­tat i bene­dicció. Però és als “afo­res”, on aquest home­natge té lloc, com tan­tes altres vega­des que s’ha res­sus­ci­tat els artis­tes que no for­men part del panteó de l’avant­guarda, per més que la il·lumi­nin i fins i tot l’anunciïn. És el destí de tota quasi tota la gene­ració que va sobre­viure als dog­mes nou­cen­tis­tes, com Hum­bert, una gene­ració esplen­do­rosa d’artis­tes molt greus, molt fins, molt seri­o­sos, la majo­ria for­mats al París de la bohèmia negra més que a la Cata­lu­nya que jugava a ser grega, i que no van per­dre mai de vista la rodo­nesa d’un mus­cle o un pai­satge, el tacte de la carn, per més aritmètica amb què d’altres s’apli­ques­sin a tallar-la en lles­ques. Hum­bert, escar­da­lenc, taci­turn, quasi trans­pa­rent, és un artista excep­ci­o­nal, un dels millors, d’una deli­ca­desa ger­mana de la de Modi­gli­ani, de qui va ser íntim, però ha cal­gut que faci cin­quanta anys que va morir perquè se l’honori; a ell i també a Lluís Boada, res­pon­sa­ble de l’expo­sició i de qui per fi es publica, gràcies a Cos­setània, la magnífica tesi que va dedi­car a Hum­bert el 2013. Com sem­pre, anem tard, però de mica en mica arri­bem.