Quina classe d’amor?

En el pròleg a la novel·la Adolphe, en què un oportunista sedueix una dona de posició deu anys més gran que ell amb tanta convicció, que tots dos acaben sucumbint als sortilegis que l’amor crea al seu voltant, fins i tot quan és fingit, Benjamin Constant advertia als lectors que, de lluny, la imatge del dolor, com per a Adolphe al principi, “sembla vaga i confusa, un núvol que travessaran sense dificultat”, fins que hi cauen a dins i, malgrat l’artifici que havien maldat per construir, “senten que un ésser que pateix per allò que estima és sagrat”. Vaig subratllar la frase en la primera traducció que vaig llegir del llibre, la de Marta Hernández per a Quaderns Crema (2001), i hi he tornat al cap de prop de vint-i-cinc anys en la més recent, de Gemma Vilanova per a la Ela Geminada. Llavors era molt jove i segurament estava enamorada i patia (la joventut és un estat d’enamorament perpetu i de desconcert), però ara, a aquesta edat, per què l’amor? Aquesta classe d’amor, s’entén, l’atracció irresistible per algú que fins fa poc era un estrany i de cop difon la seva claror, com escriu Benjamin Constant, sobre el temps que l’ha precedit i el que ha de venir. Rellegint-la, continua semblant-me una novel·la d’amor perfecte, escrita molt abans que la policia moral relegués a un racó vergonyós certes maneres d’estimar, com si tots els Adolphe, ben mirat, no fossin també una mica Orlando; com si l’amor, del gènere que sigui, no parlés en la llengua del fingiment per defensar-se de la força torrencial amb què t’arrossega. Com si alguna vegada hagués deixat de ser sagrat patir pels qui estimes.