Quatre homes per al sac, i el sac a terra

La decisió que ETA va anunciar ahir no va sorprendre ningú. Ni la mateixa ETA, ni el Partit Popular, ni el govern espanyol ni una opinió pública dividida i cansada. Com diuen a Madrid: “Entre todos la mataron y ella sola se murió”. Com diem més cap al mar: “Quatre homes per al sac, i el sac a terra”.

Un procés de pau amb una organització terrorista fortament arrelada a una realitat social només es pot emprendre quan les parts implicades n’estan plenament convençudes. Més encara, quan totes han entès que no tenen cap altra opció. Només cal donar una ullada a la situació basca i espanyola per constatar que ni de bon tros això es compleix.

En primer lloc, la mateixa ETA no és conscient de quines són les seves limitacions reals. Una part dels seus dirigents i activistes continuen demanant el planeta convençuts que algú els el donarà. Totes les declaracions de possibilisme s’esvaeixen de sobte quan trau la cresta un nou comunicat amb pretensions increïbles. A l’altre costat, el PP ha decidit practicar l’enrocament crònic. Com que els populars no es refien de l’eficàcia de les seves alternatives polítiques en altres àmbits, han decidit practicar a fons la intransigència i el patriotisme descarnat per consumir Rodríguez Zapatero. Enhorabona.

Pel que fa al PSOE, vol i dol. Però dol més que no vol. Els socialistes no faran cap pas que els compliqui excessivament la vida. José Luis Rodríguez Zapatero va decidir tastar la mel de la pau, però només tastar la fel del risc es va quedar quiet. I quiet s’ha quedat. Amb algun gest tímid per no fer esclatar la crisi abans de les eleccions, però sense prendre la iniciativa necessària per salvar les seves intencions inicials. Tot plegat, però, ha petat abans. Amb el sac a terra, la guerra queda de nou servida.