Que pagui Pujol

Cer­vesa de litrona, For­tuna a 20 duros el paquet i cin­tes de cas­set que rula­ven de mà en mà amb tot allò que sonés a soroll i trans­gressió. La Bar­ce­lona preolímpica va ser un moment des­bor­dant en què la versió caso­lana del hard­core més tro­nat va con­ver­tir el títol d’un EP de l’Odi Social —Que pagui Pujol— en una mena de crit gene­ra­ci­o­nal estri­dent con­tra l’statu quo d’aque­lla Cata­lu­nya tan ufana i tan superba. Aquell cicle polític, que es va allar­gar abans, durant i després dels Jocs, va ser bate­jat com l’“oasi català”, en una rein­ter­pre­tació d’un terme que alguns atri­bu­ei­xen al peri­o­dista Manuel Bru­net l’any 1936, i que, en la seva versió con­tem­porània més com­pla­ent, venia a defi­nir una manera de fer les coses basada en el pacte, no per­dre les for­mes i, sobre­tot, la mode­ració. Aquest va ser el país on alguns vam viure i créixer. Però només for­mal­ment. Perquè el més punk de la colla diria que aque­lles van ser dècades de calma política en què, sota el reg­nat con­ver­gent, essen­ci­al­ment par­tits i, en gene­ral, tota aque­lla mena d’ins­ti­tu­ci­ons a qui agrada manar, es van repar­tir càrrecs i poder sense fer gai­res fàstics al que pen­sava cadascú, tapant-se alhora les ver­go­nyes els uns als altres per allò de l’interès mutu.

Després del parèntesi feréstec del procés, en què la pola­rit­zació va pro­pi­ciar que es remogués el detri­tus de la guerra bruta i la cor­rupció silen­ci­ada durant anys, ara sem­bla que les aigües de l’oasi tor­nen a mare amb càrrecs de Junts seient de nou a les estu­fa­des cadi­res de con­sells d’admi­nis­tració de tota mena. Ben­vin­guts a casa. Ara només ens queda veure quant de temps tri­ga­ran els del PP, Vox i Aliança a enca­te­ri­nar-se amb aquesta versió mer­can­til de la nova nor­ma­li­tat, per poder tan­car defi­ni­ti­va­ment el cer­cle. Torna l’oasi, i ni l’edat ni l’esma tro­ben ara con­sol en unes cançons, com les de La Polla o Sini­es­tro, que, de fet, avui ens pro­hi­bi­rien can­tar.