Òmnium i ANC, què?

Fer una crítica cons­truc­tiva i que s’inter­preti com a tal a vega­des no és fàcil. Em refe­reixo a una crítica no pas als par­tits inde­pen­den­tis­tes, que ja es fa habi­tu­al­ment, sinó a les enti­tats inde­pen­den­tis­tes, a les que tenen més pres­su­post, més afi­li­ats i més capa­ci­tat de mobi­lit­zació: Òmnium i ANC. Amb­dues, però, tenen acti­tuds i pro­ble­mes dife­rents. Alguna cosa no acaba de fun­ci­o­nar, més enllà dels efec­tes des­mo­bi­lit­za­dors per la gestió postre­ferèndum i l’explícita demanda de deses­ca­lada que pre­gona ERC. Alguns dels diri­gents de les orga­nit­za­ci­ons cíviques ja han reco­ne­gut que van come­tre un error gravíssim envi­ant la gent a casa quan omplia els car­rers l’octu­bre del 2017 tot seguint les con­sig­nes dels par­tits (ERC i Junts). Però des d’Òmnium per­sis­teix un cert segui­disme incon­fes­sat cap a ERC de manera que algu­nes cam­pa­nyes –con­tem­pla­des en el temps– han estat com un coi­tus inter­rup­tus acti­vat i desac­ti­vat en paral·lel als acords d’unes sigles. De cop des­a­pa­reix una cam­pa­nya sobre el dre­natge econòmic català quan res ha can­viat. O s’evita l’exigència de tren­car amb el PSC i el fet d’ins­tar els par­tits a un nítid sine quan non en temes simbòlics i estruc­tu­rals. Pel que fa a l’ANC és dife­rent, sem­bla que les llui­tes inter­nes blo­quen tota acti­vi­tat externa. El 5 d’abril l’ANC ha con­vo­cat una mani­fes­tació “per uns trens dig­nes” i no es veu la presència de la cam­pa­nya pels car­rers. D’aquí a tres set­ma­nes és Sant Jordi, tra­di­ci­o­nal­ment cen­trat en la defensa del català, i ni Òmnium ni l’ANC no han indi­cat res encara. És evi­dent que fal­ten unes cam­pa­nyes inci­si­ves i sos­tin­gu­des en el temps, al marge dels par­tits.