En Cuyàs i en Pujol

Em van con­vi­dar fa uns dies a mode­rar una taula rodona amb el recull d’arti­cles El Mataró de Cuyàs, de l’edi­to­rial EG Nar­ra­ti­ves, com a columna ver­te­bral d’un acte on també es va trac­tar quin és i quin ha de ser el paper del peri­o­disme d’opinió. Va ser a la capi­tal i al Col·legi de Peri­o­dis­tes. Parau­les majors i un cert ner­vi­o­sisme, però vaig accep­tar pel mer plaer de poder par­lar d’un dels meus mes­tres en l’aspecte pro­fes­si­o­nal i, al mateix temps, d’una de les per­so­nes que més m’han mar­cat com a per­sona. Recu­pe­rar els seus tex­tos reco­pi­lats amb mes­tria per la Neus Pinart sig­ni­fi­cava recu­pe­rar-lo també a ell encara que fos tan sols de forma simbòlica. Sig­ni­fi­cava fer memòria de les anècdo­tes com­par­ti­des, de l’apre­nen­tatge diari a la redacció de l’avin­guda de la Geganta de Mataró i de tor­nar a escol­tar les seves reco­ma­na­ci­ons davant d’aquell text que no aca­bava de sor­tir o les crítiques per un arti­cle que les pres­ses havien inten­tat resol­dre sense èxit. A la taula rodona hi van ser con­vi­dats tres veus des­ta­ca­des de l’arti­cu­lisme, com son Lluís Foix, Antoni Batista i Joan Safont. Tots tres, a més, amb un grau més o menys intens d’amis­tat amb en Cuyàs, de qui, per una­ni­mi­tat, van pro­cla­mar la bon­ho­mia, la sub­til iro­nia que impreg­nava els seus escrits i la màgia de tras­lla­dar el lec­tor a l’esce­nari de les seves vivències quo­ti­di­a­nes. Home de gran cul­tura i de domini super­la­tiu del llen­guatge, en Cuyàs sem­pre va ser capaç de dotar de gran importància els epi­so­dis més banals d’una vida que se li va fer curta, però que va viure amb una enve­ja­ble inten­si­tat. A l’acte hi van assis­tir poc més d’una tren­tena de per­so­nes, la gran majo­ria pro­vi­nents del Mataró que el va veure néixer i que impregna el seu lli­bre pels qua­tre can­tons, a més d’un con­vi­dat d’excepció que s’hi va afe­gir a última hora: el pre­si­dent Pujol, vin­cu­lat a en Manel Cuyàs, a qui va encar­re­gar les seves memòries. L’home va seguir amb atenció totes les inter­ven­ci­ons i va dema­nar la paraula a última hora tant per lloar la figura del peri­o­dista i escrip­tor com per des­ta­car la seva escrip­tura “crítica”. També va fer memòria d’algun record com­par­tit per tots dos, però aviat va apro­fi­tar per incor­po­rar un mis­satge que res tenia a veure amb el tema de l’acte: el valor de Paco Can­del en la ingent tasca de sen­si­bi­lit­zació de la soci­e­tat cata­lana amb el tema de la immi­gració. El fill del pre­si­dent, Oriol Pujol, que l’acom­pa­nyava, veient que el seu pare inten­tava aca­pa­rar el pro­ta­go­nisme, es va afa­nyar a fer-li notar i com a res­posta va rebre un agre exa­brupte, d’altra banda molt propi del seu pare: “Vols fer el favor de dei­xar-me aca­bar?” Ningú més es va atre­vir a tallar-li el dis­curs, que es va allar­gar fins que ell en va tenir prou, es va aco­mi­a­dar i va aban­do­nar la sala. Veient com mar­xava acom­pa­nyat d’un silenci pesant només tren­cat pel so del bastó picant a terra, em vaig des­co­brir pen­sant com de bé s’ho hau­ria pas­sat en Manuel Cuyàs fent un retrat precís i sor­ne­guer de l’epi­sodi.