Plou sobre mullat

M’enfado –lleu­ment– quan mol­tes per­so­nes defi­nei­xen els dies plu­jo­sos com “mal temps”. I, evi­dent­ment, no em refe­reixo a la pluja tor­ren­cial que tants danys pro­voca, sinó a aquell plu­gim, per­tinaç però benigne, que con­tri­bu­eix a la sos­te­ni­bi­li­tat ambi­en­tal i, per tant, a la nos­tra qua­li­tat de vida. Aquesta “hidrofòbia” és un símptoma inequívoc de la soci­e­tat caprit­xosa que entre tots estem bas­tint, a la recerca il·lusòria que tot ens sigui fàcil, bo, segur, còmode i imme­diat. Per des­comp­tat, la pluja per­sis­tent, encara que sigui suau, oca­si­ona molèsties per­so­nals, però mol­tes menys que els bene­fi­cis soci­als que se’n deri­ven. I és aquí on rau una de les claus de l’enquis­ta­ment sistèmic en què estem immer­sos: fins que no equi­pa­rem la res­pon­sa­bi­li­tat col·lec­tiva amb la lli­ber­tat indi­vi­dual, el món seguirà sense rut­llar. I si no volem inclemències –cli­ma­tològiques o de qual­se­vol altra mena–, només hi ha un lloc on no n’hi ha cap: l’altre barri. Hi volem anar abans d’hora?