M’enfado –lleument– quan moltes persones defineixen els dies plujosos com “mal temps”. I, evidentment, no em refereixo a la pluja torrencial que tants danys provoca, sinó a aquell plugim, pertinaç però benigne, que contribueix a la sostenibilitat ambiental i, per tant, a la nostra qualitat de vida. Aquesta “hidrofòbia” és un símptoma inequívoc de la societat capritxosa que entre tots estem bastint, a la recerca il·lusòria que tot ens sigui fàcil, bo, segur, còmode i immediat. Per descomptat, la pluja persistent, encara que sigui suau, ocasiona molèsties personals, però moltes menys que els beneficis socials que se’n deriven. I és aquí on rau una de les claus de l’enquistament sistèmic en què estem immersos: fins que no equiparem la responsabilitat col·lectiva amb la llibertat individual, el món seguirà sense rutllar. I si no volem inclemències –climatològiques o de qualsevol altra mena–, només hi ha un lloc on no n’hi ha cap: l’altre barri. Hi volem anar abans d’hora?