Aparents novetats en un món perdut

Fa uns dies, en con­versa amb un amic de fa anys ens vam atu­rar en la deriva del món, des de l’escala indi­vi­dual fins a tota la huma­ni­tat, com valors, cos­tums i inter­can­vis soci­als han cai­gut en una ini­ma­gi­na­ble dege­ne­ració. Vam fer la reflexió habi­tual, si això denota que ens hem fet vells, perquè fa més de mig segle les con­ver­ses dels avis ja ana­ven per aquí, i vam anar a parar a un lloc no tan habi­tual: sem­bla obli­gat adju­di­car la culpa a la soci­e­tat en gene­ral, i en par­ti­cu­lar a l’ajun­ta­ment, el govern, la gran indústria, les mul­ti­na­ci­o­nals, el capi­ta­lisme, l’esquerra de saló, la joven­tut. Res d’això és nou. Ens pre­gun­tem després com és que ens hem dei­xat fer tot això. Però aquesta porta n’obre una altra: qui ens ho ha fet? El senyor K que senyo­reja al cas­tell? Si som en una catàstrofe pre­sent o futura o no és dis­cu­ti­ble, però tant si és que sí com si és que no, nosal­tres hi hem par­ti­ci­pat. No som éssers ete­ris mai tocats pel fang. També en som autors.

I en rigor tam­poc això és nou. Fa dècades ja ens ocu­pava hores de nit entre copes el dilema entre la xacra de sen­tir-se intel·lec­tu­al­ment dis­minuït davant dels qui ata­quen el sis­tema perquè per con­trast sem­bla que tu el defen­ses, i això és de car­ques i apo­cats, i la de sen­tir-se’n davant dels qui el defen­sen, perquè si l’ata­ques t’auto­ex­clous del domini, les deci­si­ons i les res­pon­sa­bi­li­tats. De com ha evo­lu­ci­o­nat aquest aspecte en pot ser indi­ca­dor com ha cres­cut i s’ha esmo­lat la para­fernàlia d’ins­tru­ments d’infil­tració i con­trol per part del Sis­tema, que fa més utòpic que mai el paradís lli­ber­tari –són temps d’auto­vi­gilància i autocàstig. Sense una regu­lació com­mi­na­ti­va­ment potent, el món està sense pal·lia­tius sota la llei del més fort, i aquest més fort és indes­truc­ti­ble quan ja s’ha tor­nat un virus inte­rior.

S’ha posat en marxa una revo­lució dels rics con­tra els pobres. En nom de què és lícit resis­tir-se a pren­dre par­tit? La dis­jun­tiva no sem­bla evi­ta­ble. Una qüestió de super­vivència, una exigència moral, o un meca­nisme atra­pa­dor del Sis­tema més? La gran “Y” sem­pre és entre ins­tal·lar-se des­es­pe­ra­da­ment en l’aspi­ració de viure al marge, i reconèixer dolo­ro­sa­ment –i enfo­llir-hi de con­tra­dic­ci­ons– que la barbàrie de l’espècie humana reclama un estricte segui­ment.

Fa només cent anys, quan els poders esta­tals dis­po­sa­ven de la força i el relat, era com a mínim o com a màxim –depèn de l’anàlisi– con­si­de­rar l’ender­ro­ca­ment o la rela­tiva debi­li­tació de les estruc­tu­res admi­nis­tra­ti­ves, i la seva ade­quació al con­trol d’una ciu­ta­da­nia que mai va superar la fase de la dis­cussió sobre la forma en què s’havia d’arti­cu­lar. La des­re­gu­lació era el gran escull entre comu­nis­tes i anar­quis­tes, la mida de l’Estat. Pel pro­jecte comu­nista calia un Estat enorme, i tal com es va fer va escla­far el “viure bé” aris­totèlic. Els anar­quis­tes entra­ven en un cer­cles vici­o­sos quan els calia una orga­nit­zació per evi­tar les orga­nit­za­ci­ons opres­si­ves i para­sitàries. Com arti­cu­lar-se per no caure-hi?

Ara ni això sem­bla fac­ti­ble. Quan es tracta de l’enfron­ta­ment de dos indi­vi­dus, o de grups rela­ti­va­ment reduïts, és fàcil pren­dre par­tit, i de vega­des fins i tot neces­sari; quan s’enfron­ten pobla­ci­ons sen­ce­res, no sem­bla rao­na­ble ni via­ble enca­rar-ho en ter­mes de bons i dolents. Aban­do­nem el ter­reny de l’espe­cu­lació abs­tracta i anem als fets. Vivim –segu­ra­ment entre d’altres– dues històries de bons i dolents tan enra­ve­na­des que no s’hi veuen vies de solució. Una, la tenim a casa, entre Cata­lu­nya i Espa­nya; l’altra, entre Israel i Pales­tina, sem­bla més llu­nyana, però molts també s’hi sen­ten impli­cats perquè es pro­jecta –o s’hi pro­jecta, depèn del punt de vista– en la qüestió de la immi­gració. Està ser­vida la nefasta iden­ti­fi­cació –en cada cas ho expresso des del balu­ard con­trari– de prois­ra­e­li­ans amb defen­sors del sis­tema capi­ta­lista i de l’òrbita ian­qui avui d’extrema dreta d’una banda, i de l’altra pro­pa­les­tins gron­xats en una tro­nada pseu­do­es­querra –aquest cro­nista no veu cap esquerra enlloc– woke i enta­ba­nada pels ecos d’uns cants de sirena que ja no emet ningú.

El llop soli­tari encara busca la sor­tida del camí del mig, l’aurea medi­o­cri­tas on s’acaba la regu­lació necessària per no viure en la car­nis­se­ria de la llei de la selva pri­o­rit­za­dora dels forts, i on comença l’esbar­zer de nor­ma­ti­ves que anor­reen les rela­ci­ons entre els humans i des­tru­ei­xen la lli­ber­tat d’indi­vi­dus i col·lec­tius.