Opinió

Tribuna

Les espines de la democràcia

“Que la política i la comunicació són una gloriosa farsa, els qui amb penes i treballs aspirem a un mínim de sentit comú ho sabem
“Estem en condicions de treure banderes d’ètica a un Trump de qui sembla haver-hi proves consistents que va estar al costat de l’assalt al Capitoli, si som incapaços de netejar la pròpia porqueria criminal?

La rosa de la democràcia és encara, com deia un, el menys dolent dels sis­te­mes de govern, o les espi­nes i els fems l’han aca­bat mar­cint i podrint? Aca­bant de veure i sen­tir a la tele la presa de pos­sessió i el poste­rior dis­curs de Donald Trump, estal­viaré l’opinió als ama­bles i oci­o­sos lec­tors, sobre­tot per no dir coses que ja han dit els infor­ma­dors i comen­ta­ris­tes que tot seguit l’han glos­sat, per cert al meu parer amb un excés de xer­rera tri­vial i pro­lixa que impe­deix sen­tir el que està pas­sant. Estan can­ta­des les fabu­lo­ses reac­ci­ons a la reim­po­sició dels gèneres bina­ris, a la mera­ve­lla d’haver estat sal­vada per Déu la vida de Trump perquè pugui por­tar el poble dels Estats Units –el millor del món i de la Història– al seu destí tri­om­fal, a la con­tra­dicció de pre­sen­tar-se paci­fi­ca­dor i anun­ciar l’ani­qui­lació dels ene­mics. Tot això –i la resta que em deixo– es comenta sol. Jus­ta­ment la nove­tat és que els infor­ma­dors i comen­ta­ris­tes abans esmen­tats ho ana­lit­zen amb un llen­guatge que només dife­reix de qual­se­vol ferotge anti­sis­tema en la virulència dels adjec­tius, la ges­ti­cu­lació i els deci­bels. I tot ple­gat deixa una inde­s­em­pa­lle­ga­ble sen­sació d’estafa.

No hi ha desen­gany, no hi ha desil·lusió perquè no hi havia hagut mai il·lusió. Que la política i la comu­ni­cació són una glo­ri­osa farsa, els qui amb penes i tre­balls aspi­rem a un mínim de sen­tit comú ho sabem d’ençà que ens hem sen­tit –o cre­gut sen­tir– assis­tits per l’ús de raó. Des de l’òptica interna del Sis­tema, l’aspecte dis­fun­ci­o­nal en referència als dis­cur­sos de fa trenta anys –per posar un xifra– és que la con­tes­tació al Sis­tema l’emana el sis­tema mateix, com una vacuna o com un con­tra­foc, per dei­xar l’oient apai­va­gat i tran­quil –això últim ja depèn de la cul­tura gene­ral i de l’estat del sis­tema nerviós–. Se’ns ve a dir: no us volem pren­dre el pèl, nosal­tres també sabem que tot ple­gat és una por­que­ria; no com­bre­guem pas amb rodes de molí. Però, nois, i noies, això és el que hi ha, i no ho can­viarà ni Déu, que prou feina té des­vi­ant les bales del cap de Trump.

En un altre ordre de coses es pre­senta la raresa que nosal­tres (els cata­lans, els espa­nyols, els euro­peus, els qui es vul­gui) ens sor­pren­guem fins a l’estri­pada de ves­ti­du­res de les deci­si­ons elec­to­rals de la ciu­ta­da­nia nord-ame­ri­cana. Diem: que no ho veuen, que aquest indi­vidu és un pri­mat de nul·la evo­lució, que és un bàrbar d’extrema dreta, que es passa per les parts nobles els drets humans, la justícia social, l’edu­cació, la sani­tat, la cul­tura (etcètera)? O és que aquesta immensa població és una massa inculta, bar­ro­era, xenòfoba, vio­lenta i cob­di­ci­osa. Hi ha dos ele­ments de pes a con­si­de­rar. El pri­mer, la distància apre­ci­a­tiva entre la població dels Estats Units i la nos­tra. A les elec­ci­ons del novem­bre pas­sat es va pro­duir un feno­men rela­ti­va­ment impre­vist: gran part del fona­ment de la victòria trum­pista va venir del vot dels immi­grants aca­bats de naci­o­na­lit­zar, que veien en l’ober­tura de fron­te­res pro­mesa per Har­ris un risc per als seus llocs de tre­ball, i del vot mas­siu dels homes negres, que van pre­fe­rir un blanc tes­tos­te­ro­nofílic a una dona negra ada­lil d’igual­tats i lli­ber­tats.

El segon ele­ment: nosal­tres, els habi­tants ibèrics –per dir-ho amb el mot pot­ser menys pre­jut­ja­dor–, ens sor­pre­nem de l’èxit de Trump i se’ns fan de més bon empas­sar els de Coll­boni a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona i d’Illa a la Gene­ra­li­tat? Si no s’és espa­nyo­lista rabiós, el man­dat d’aquests indi­vi­dus pot sem­blar com a mínim escan­dalós. Per cert, la gestió d’Illa tam­poc empit­jora el d’Ara­gonès. El nou ha fet seves les parau­les del vell: no cal que els musul­mans nord-afri­cans s’inte­grin a Cata­lu­nya perquè ja són Cata­lu­nya. En una altra escala, com s’inter­preta que el Congrés espa­nyol dels dipu­tats es negui a la inves­ti­gació par­la­mentària de l’atac a la població del 17 d’agost del 2017? Estem en con­di­ci­ons de treure ban­de­res d’ètica a un Trump de qui sem­bla haver-hi pro­ves con­sis­tents que va com a mínim estar al cos­tat de l’assalt al Congrés dels Estats Units, si som incapaços de nete­jar la pròpia por­que­ria cri­mi­nal?

Davant del caos gene­ral, la indi­ferència pro­gra­mada i el conei­xe­ment acor­ra­lat o atrin­xe­rat, és pos­si­ble eme­tre un mis­satge edi­fi­cant? Des del des­ga­vell dels anys qua­ranta del segle pas­sat, està cada cop més en qüestió que la cul­tura ens faci millors, i sobre­tot que ens pugui sal­var de res. És teme­rari o estúpid apos­tar per no dei­xar d’inten­tar-ho?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia