Lladó, terra de meravelles

Al prin­cipi, només era l’equip de fut­bol que havia acon­se­guit reti­rar el car­can del meu home després d’arros­se­gar-se per tots els camps de segona regi­o­nal fins als qua­ranta anys. Hi vaig anar per pri­mera vegada pre­ci­sa­ment un dia que li havien orga­nit­zat una mena d’home­natge, con­sis­tent a humi­liar-lo amb un par­ti­det con­tra els més joves que almenys va ser­vir perquè acceptés que neces­si­tava ope­rar-se del maluc, però no perquè posés seny: va jugar tot el par­tit amb les botes més bara­tes i amb el número equi­vo­cat que havia tro­bat aquell mateix matí en una botiga d’esports. No hi ha pas cap prin­cipi de cau­sa­li­tat, però el fet és que després d’allò vam tar­dar força temps a tor­nar-hi, a Lladó. Va ser per la fira del for­matge que orga­nit­zen des de fa vint-i-vuit anys i que recordo sobre­tot per dos fets extra­va­gants: que, per dinar, ens van ser­vir pa amb tomata amb boti­farra, ni un tros­set de for­matge, i que men­tre pas­se­java pels car­rers del poble amb el nen aga­fat de la mà, vaig pen­sar: “M’agra­da­ria viure aquí.” És l’únic lloc, fora del barri vell de Salt, que m’ha ins­pi­rat una expansió sen­ti­men­tal d’aquesta classe, i vol­dria que s’entengués el que vull dir: estar-se, podem estar-nos a molts de llocs, però viure-hi només ho fas de debò allà on et sents aco­llit. Pot­ser hi ajuda aquesta cosa fron­te­rera que Lladó com­par­teix amb els pobles de la Gar­rotxa d’Empordà, amb un braç tocant a mar i l’altre, a la Mare de Déu del Mont. Quan t’hi acos­tes venint de Girona, ho entens per­fec­ta­ment: el pai­satge es va apla­nant de mica en mica, aja­gut per la tra­mun­tana, però els page­sos encara hi lli­guen les gar­bes a l’estil de la mun­ta­nya. El fet és que al final, a Lladó, no hi he aca­bat vivint, tot que vaig acon­se­guir casar-m’hi, davant el qua­dre de les Noces de Canà de Marià Lla­va­nera. Por­tava un ves­tit que m’havia com­prat aquell mateix matí en una botiga qual­se­vol, de manera que pot­ser sí, que tinc l’home que em tocava. Aquest dis­sabte hi tor­na­rem, a Lladó, poble nup­cial, terra de mera­ve­lles, que des de fa dos anys cele­bra la jor­nada literària Lladó Lle­tres Lli­bres, tan poc con­ven­ci­o­nal, que con­sis­teix en unes pre­sen­ta­ci­ons en pare­lla en què cada escrip­tor ha de par­lar del lli­bre de l’altre. Digueu-me si això no és aco­lli­ment.