Homes sense samarreta

Arriba de nou la calor, ni que sigui en hores pun­tu­als del dia o en jor­na­des alter­nes, i amb el canvi de temps arriba també la imatge dels homes que tran­si­ten pel car­rer amb el tors nu. En qua­tre dies, quan les tem­pe­ra­tu­res es dis­pa­rin defi­ni­ti­va­ment cap amunt, els mas­cles sense samar­reta tor­na­ran a ser una de les pla­gues comu­nes de cada estiu, des­ta­cant sobre­tot l’espècie dels run­ners, amb mig cos des­pu­llat, i la dels turis­tes, que s’acre­di­ten com a tals pel seu cos cre­mat i ver­mell com una gamba. Decla­rar la guerra als homes sense samar­reta no és una qüestió de decòrum o puri­ta­nisme, ben els ho asse­guro. Ni em resulta més o menys molesta aquesta imatge en funció de si l’interes­sat té com­plex d’Ado­nis o balan­ceja les seves carns amb ale­gria. Puc garan­tir que aquest ele­ment m’és abso­lu­ta­ment indi­fe­rent. El que tracto d’evi­tar és entrar en un super­mer­cat i aga­far els ous o els iogurts a un pam de la seva aixe­lla molla o del seu mugró suat. Que el seu nar­ci­sisme, o el seu des­ver­go­nyi­ment, no pot estar per sobre del nos­tre dret a com­par­tir espais amb per­so­nes que mili­ten en el res­pecte a la resta de la huma­ni­tat. Per­so­nal­ment, m’assalta una pre­gunta cada cop que em creuo amb un d’aquests espècimens: real­ment els treu la calor des­pren­dre’s d’un tros de roba que pot ser trans­pi­ra­ble i que no deu pesar ni un quart de quilo? Que no demano que se san­ci­oni tota aquesta gent, tot i que són mol­tes les ciu­tats que han incor­po­rat la sanció a les seves orde­nan­ces per mirar de fre­nar aquesta xacra. Només demano que es freni una mica aquest hàbit que, suposo, guarda relació amb la tes­tos­te­rona, o aca­ba­rem tro­bant homes sense samar­reta en una sala de tea­tre o en un cemen­tiri. Que si tenen tanta calor com per anar mig des­pu­llats pel car­rer, pot­ser la solució és que es que­din tots ben tan­cats a casa.