Classe de catequesi

Quan anava a cate­quesi, vaig tenir un con­flicte amb la dis­tinció entre el bé i el mal. El lli­bre de doc­trina il·lus­trava amb dues vinye­tes la manera cor­recta d’entrar en una església quan anéssim a com­bre­gar. En una, hi havia un nen ros­set, repo­lit i de som­riure ange­li­cal que s’acos­tava a la porta d’un tem­ple. En l’altra, el dibui­xant s’havia apli­cat a retra­tar un vai­let pollós i de cabells fos­cos i esbor­ri­fats que es plan­tava davant la mateixa entrada amb una expressió dis­treta o mal­hu­mo­rada: era difícil d’apre­ciar-ho amb el vol de mos­ques que li aure­o­la­ven el cap. “Així sí”, deia el peu de la pri­mera imatge. “Així no”, deia el de la segona, com la demos­tració d’un rao­na­ment tau­tològic. Les vaig exa­mi­nar durant hores, aque­lles vinye­tes, i al final vaig arri­bar a la con­clusió que a les esglésies no s’adme­tien pobres. Em vaig sen­tir tan alli­be­rada, que a les ses­si­ons següents de cate­quesi em vaig atre­vir a por­tar la bossa amb les bales de vidre, per jugar-hi d’ama­gat men­tre el mossèn ens alliçonava. Aquell no podia ser el meu, de regne, si dei­xava fora tanta gent, inclo­sos els amics de l’escola, tots morens com jo i ves­tits amb la mateixa roba apedaçada que ens reco­sien les mares. El dia que les boles em van caure i es van escam­par estre­pi­to­sa­ment per la parròquia, vaig haver d’expli­car al capellà el desig precoç d’apos­ta­sia que m’havien ins­pi­rat aquells dibui­xos. En lloc de renyar-me, em va posar la mà al cap i va dir, en el to d’una lle­genda sota una vinyeta: “Tu sí que podràs entrar-hi, a l’església.” És el pri­mer acte despòtic que recordo. El mal no era la pobresa, sinó excloure els altres.