Les tarifes de Trump són una declaració de guerra al comerç mundial, fins ara relativament pacífic.

Thomas Paine, l’ideòleg de la independència dels Estats Units, deia, amb fe d’il·lustrat, que el lliure comerç era l’única força capaç d’acabar amb la guerra. Hi ha un punt de certitud. L’experiència demostra que el comerç és a la base de la civilització. Els mercaders, molt importants, tenien el seu propi déu, que, ironies de la mitologia clàssica, també era el dels lladres. Al comerç li ho devem tot. Fins i tot l’alfabet. I la guerra. En realitat, és a aquesta a la qual ho devem tot, deia Heràclit, anomenat “l’obscur”. Tot, inclòs el comerç.

Qui prevaldrà, l’optimista Paine o l’obscur Heràclit? No soc qui per decidir un assumpte tan espinós. Em limito a assenyalar que entre el comerç i la guerra hi ha una estreta relació. Quina és la causa, quin és l’efecte, és una cosa que només el temps permetrà decidir, quan ja siguem tots calbs. Els erràtics aranzels de Trump poden provocar un terrabastall similar al del famós xoc de Nixon del 15 d’agost del 1971. Aquell llarg i càlid estiu, els Estats Units van suspendre la convertibilitat del dòlar i van enviar el sistema de Bretton Woods al museu de la història. Un parell d’anys després, totes les monedes estaven en lliure flotació. Es va obrir un període de crisi, agreujada per la del petroli del 1973. Els artífexs de Bretton Woods eren els que a la fi de la Primera Guerra Mundial van acordar el desastrós Tractat de Versalles del 1919, que va provocar la segona. Acuitats per una experiència tan amarga, van decidir donar estabilitat al sistema monetari internacional mitjançant la paritat fixa. I va saltar per l’aire amb la decisió de Nixon, deixant dempeus només les dues columnes del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional.

Hi va haver, entre altres, dues reaccions, els efectes de les quals arriben fins avui. El 1979, la Comunitat Europea iniciava el camí amb l’ecu cap a la moneda única, l’euro, el 1999. Al seu torn, a escala planetària, el GATT, que funcionava en l’esperit de Bretton Woods, va esdevenir als anys noranta l’Organització Mundial del Comerç (OMC), que ha regit fins ara els mercats mundials mirant sempre pel lliure comerç. L’OMC és una organització peculiar. Les decisions són per consens, però encara que té un mecanisme de solució de conflictes, només funciona si les parts ho accepten. Manca de poder coercitiu sobre els seus membres. Les tarifes unilaterals de Trump són una sacsejada que afecta el comerç mundial, els països i les cadenes de distribució. I pot provocar una guerra d’aranzels, que no és precisament un reforçament més a les economies dels països involucrats. Ni a la del que ha encès la metxa. Si hi ha una guerra comercial, les conseqüències immediates seran negatives, encara que les mediates puguin ser positives, per mor de la famosa “destrucció creadora” de Schumpeter. La primera víctima és l’OMC, defensora del lliure comerç, hereva de Bretton Woods i la baula més feble del sistema de les Nacions Unides. Però, en darrer terme, l’objectiu és el sistema de l’ONU, sorgit en la segona postguerra per administrar un ordre internacional que ja no existeix.

Tot el marc geopolític ha canviat. L’enfonsament del comunisme no només no va ser la fi de la història, com ja suposava tothom, sinó que va obrir una nova era. I, en ella, els europeus hem descobert de cop i volta que no som el que crèiem ser. Que no som subjecte, sinó objecte de la política i de la història. Que el joc avui es reparteix entre les grans potències i que la UE no n’és una, atès que ni tan sols és capaç de defensar-se ensems a si mateixa. És elemental, Watson: si no tens un exèrcit no et pots defensar, i el projecte d’una força europea de defensa (un exèrcit europeu) va fracassar el 1954. Les actuals iniciatives europees de defensa, a recer de la Política Comuna de Seguretat i Defensa (1992), mogudes per la guerra d’Ucraïna, no són un exèrcit. La defensa de la Unió continua dependent de l’OTAN, potinejada pel senyor dels aranzels. El replegament del vell continent imperial és impressionant. I, ara, confrontat amb un brusc gir del seu aliat més poderós, el seu paraigua protector, es troba enfrontat en el camp de batalla a l’enemic equivocat, mentre que el veritable enemic el té a casa, atacant per la via civil, sota la forma d’islamització de les societats occidentals.