Setmana Santa

Par­lar avui en dia de Set­mana Santa és fer-ho emi­nent­ment de vacan­ces. D’esca­pada a capi­tals euro­pees, d’uns dies de des­cans a la mun­ta­nya o, en el cas que no hi hagi cap raco­net econòmic, de llar­gues jor­na­des sepul­tats en el sofà, amb cris­pe­tes i pla­ta­for­mes de stre­a­ming a tot drap. El sen­tit pro­fun­da­ment religiós de la data s’ha anat esvaint més de pressa que en altres fes­ti­vi­tats sem­blants, mal­grat que encara que­den reduc­tes que amb esforç i constància volen man­te­nir la tra­dició amb un com­promís del tot meri­tori. Per a la majo­ria de la gent, però, la recre­ació de la mort de Crist es con­ver­teix en un reclam fes­tiu, un atrac­tiu turístic de grans pro­por­ci­ons que, això sí, fa ves­sar els car­rers de gent. Mal­grat que fa temps que vaig deser­tar de par­ti­ci­par com a públic d’aques­tes con­cen­tra­ci­ons, si vius en un barri nas­cut de la immi­gració dels anys cin­quanta i sei­xanta pro­vi­nent d’un sud pro­fun­da­ment catòlic, és pràcti­ca­ment impos­si­ble que no aca­bis immers en l’esce­ni­fi­cació dels pre­pa­ra­tius. Més tard o més d’hora enso­pe­garàs amb alguna con­versa entre veïns sobre les nove­tats en el recor­re­gut de la pro­cessó, o t’arri­barà via xarxa social les estre­nes en el ves­tu­ari dels par­ti­ci­pants o en el de les figu­res que pro­ta­go­nit­zen la cita o aca­baràs sen­tint de lluny el retruny monòton i com­pas­sat dels tam­bors que assa­gen set­ma­nes abans el mateix ritme de tots els anys. Deia que les pro­ces­sons han pas­sat de ser mos­tra del cato­li­cisme més tra­di­ci­o­nal a meres repre­sen­ta­ci­ons lúdiques a l’aire lliure per a la gran majo­ria dels espec­ta­dors. Qui les viu, però, repe­teix que for­mar-ne part exi­geix fe, devoció i con­vicció. No en tinc cap dubte pel que fa als mem­bres de la con­fra­ria cor­res­po­nent, però ja no posa­ria la mà al foc pel que fa als altres par­ti­ci­pants assi­dus. Tan­cant la comi­tiva, els polítics locals de tots els colors s’apun­ten al recor­re­gut ofi­cial any rere any. Cre­guin o no. Pot­ser sí que per a ells també es tracta de fe, però en tot cas d’una fe tenyida d’opor­tu­nisme de ser vist i reco­ne­gut en un acte mul­ti­tu­di­nari.